Ada Colau i la independència

ADA COLAU I LA INDEPENDÈNCIA

[EL VIDRE AL COR, 4-VI-2015]
Gerard Horta

En l’entrevista de BTV (3-VI-2015) a Ada Colau –cap de llista de Barcelona €n Comú–, la futura alcaldessa ha afirmat que “Barcelona és la capital de Catalunya, però també és la ciutat d'1,6 milions de veïns i mereix tenir un projecte propi de ciutat”. L’afirmació s’ha d’entendre a mode de raonament. Ara bé, l’interrogant és: a quin raonament respon? D’entrada, hi ha una obvietat compartida per tothom (independentistes i unionistes –bé centralistes, bé federalistes–): Barcelona és la capital de Catalunya. La cosa, però, es complica en la segona part de l’afirmació –la qual és sistemàticament difosa des de tota mena d’instàncies de Barcelona €n Comú–: com que Barcelona és una ciutat amb molts habitants, “mereix tenir un projecte propi de ciutat”. A mi, personalment, em sobta que des de posicionaments diguem-ne d’esquerres se situï la legitimitat de qualsevol projecte de municipi sobre la base de criteris quantitivistes –“és la ciutat d'1,6 milions de veïns”–: tota col·lectivitat social, gran o petita, és dipositària del dret de desenvolupar el tipus de model de relacions socials que li plagui.

D’altra banda, la qüestió de fons rau a voler descontextualitzar Barcelona del marc social –polític, econòmic, històric i cultural– a través del qual la societat d’aquesta ciutat ha arribat a ser el que és, d’una manera dinàmica i incloent-hi projectes socials heterogenis i antagònics. És enganyós insistir que “Barcelona és la capital de Catalunya” quan la interpel·lació generalitzada que porta mesos adreçant-se a Ada Colau és si accepta el dret d’independència d’aquesta banda dels Països Catalans i si hi dóna suport. Probablement, la majoria de membres de l’elit dirigent de Barcelona €n Comú defensen un projecte unionista –en versió federalista– i per tant votaran “No” en un referèndum. Això és així perquè a la societat catalana hi ha sectors diversos, numèricament rellevants, partidaris de la submissió de Catalunya als estats espanyol i francès. Amb tot, la diferència d’aquesta elit dirigent respecte dels projectes postfalangistes encara en voga –PP i C’S– és la defensa del dret de decidir –amb ICV, PSC, UDC–. De decidir què? Si Catalunya tira endavant dins o fora del marc de l’estat espanyol.

Aquí es produeix una altre parany polític: classificar el dret de decidir en si mateix com una “tercera via”. En realitat, la proposta federalista comporta l’acceptació del marc colonial imposat per la força de les armes des de la Guerra de Successió, en la mesura que s’encamina cap a una organització federal de l’estat i no pas cap a la seva superació per part d’aquelles societats explícitament sotmeses per la seva diferenciació amb relació a Castella.

Evidentment, seria més gros del compte que la progressista Barcelona €n Comú negués el dret de la gent barcelonesa a decidir com pretén autoorganitzar-se, de manera que, almenys, tenim garantit el seu suport al dret de fer un referèndum a la nostra ciutat (i no per formar part de l'AMI, sinó per la independència). Aquí, recordaria a Colau que com a barcelonesos i al llarg de 301 anys no hi hagut cap referèndum mitjançant el qual mostréssim la nostra voluntat d’esdevenir la capital d’una regió espanyola.

El veritable debat que Colau, Barcelona €n Comú i Procés Constituent amaguen és que, per més específic, particular i concret que sigui el projecte de ciutat que vulguem crear a Barcelona, no és la mateixa cosa formar part d’una societat lliure de decidir si vol acumular recursos públics per exemple gravant les grans empreses i la rendes de les famílies del gran capital que participar, com a capital d’una societat subalternitzada, d’una lògica redistributiva dels recursos que justament depèn, ens sotmet i ens penalitza enfront de l’estat espanyol pel mer fet de tractar-se de (la catalana) Barcelona.

L’altre dia intentava explicar això en quatre piulades al Jaume Asens, i la resposta consistí en les piulades que els simpatitzants de Procés Constiutent feren d’una afirmació seva clavada a la de la Colau: que Barcelona €n Comú té un projecte de ciutat per a Barcelona (?). Em costa comprendre per què resulta tan complicat copsar la diferència entre elaborar un projecte social per a una ciutat sotmesa a la lògica dels imperialismes medievals intraeuropeus –les classes populars de la qual en són les primeres víctimes en termes de despossessió i empobriment– o bé elaborar-lo per  a la capital d’un –suposo– estat català (perquè la independència política d’una societat no necessàriament ha d’implicar que s’organitzi sota formes centralitzadores estatals, però això és una altre assumpte).

No sé si Colau ha analitzat de quants dels recursos financers que els barcelonins i barcelonines generem podem disposar. L’espoliació econòmica que patim respon precisament i també a aquest marc, a aquest context, a aquest procés històric que Barcelona €n Comú mira d’invisibilitzar un cop i un altre. I, paradoxalment, Colau apel·la reiteradament a les necessitats urgents de la “ciutadania” –jo, que sóc anarquista, entenc que en societats de classes ens referim a grups socials distints, i per això on hi ha ciutadans hi ha esclaus (malgrat que en diguem “sense papers”)– a fi de justificar la manca de suport al procés independentista, tot obviant la manca de finançament estatal a causa de la condició de ciutat ocupada i de com això repercuteix en la dotació dels serveis públics i en les condicions materials de vida de la gent –enllà de les variants liberals (PP, CiU, C'S) o socialdemòcrates (Barcelona €n Comú, PSC, ERC) dels governants–.

Demano a Ada Colau i a l’elit dirigent de Barcelona €n Comú el que altra gent, assenyadament, els demana, que parin de marejar la colla i que d’una vegada ens diguin com conceben Barcelona: en qualitat de capital d’un país que volem salvatgement lliure o bé com a capital d’una regió espanyola (versió unionista centralista) o d’un país... sota dominació espanyola (versió unionista federalista).

De la mateixa manera, sembla destraler equiparar el “full de ruta” amb la independència. I si no, que Colau observi el camí que les CUP tracen o el posicionament de col·lectius anarquistes com Negres Tempestes sobre la falsa dicotomització alliberament nacional/alliberament social. No s’hi val a excusar-se en CiU poques hores després de desoir la crida de la gent de Telefónica que els signants del Compromís de les escales firmessin la renovació del Mobile World Congress i... que Colau ho signi junt amb CiU (i la resta). Probablement, els grups municipals de CiU i Barcelona €n Comú votaran junts més d’un cop, per obscenitats encara majors que el MWC (us en recordeu del Fòrum?).

En conseqüència, m’agradaria demanar a Barcelona €n Comú que respongui la qüestió que formulo al damunt, acolorida en vermell –duc mesos implorant-los, a tall de pidolaire tossut, que ens informin sobre el nombre de milions d’euros que ICV (i la resta) deu als bancs i... res (transparència, nova política)– .

Imagineu que hom sol·licita a Barcelona €n Comú que ens respongui si advoca per un model socioeconòmic capitalista o per un de col·lectivista i que Colau repliqués “jo no sóc ni capitalista ni col·lectivista, i ja convocaré un referèndum a Barcelona”. Bé, doncs aquesta –permeteu-me l’expressió– bajanada és el que s’està perpetuant. Sí, ja ho sabem que un dia votarem, però sisplau deixin de tractar-nos com uns imbècils. De debò que és molt senzill: Barcelona €n Comú aspira a governar una Barcelona independent de l’estat espanyol o bé una Barcelona sotmesa a l’estat espanyol? Quin és el seu projecte de ciutat? (Que no pot concernir de cap manera una ciutat com una mena d’ens incommensurable, situada fora del temps i de l'espai, de la terra i el cel.) 

Anhelo que l’elit dirigent de Barcelona €n Comú exposi per fi el seu posicionament (suposo que) favorable a la unitat d’Espanya. I que no ens manipulin, perquè molta gent barcelonesa que s’autoconcep no sols com a catalana, sinó també com a espanyola, votaran a favor de la independència –que parin, doncs, d’identificar l’adscripció política a un país o a l’altre, o a tots dos, com una equiparació mecànica a un posicionament o a un altre: la independència la conquerirem i la construïrem amb moltíssima gent que, del run-run al rum-rum, supera aquest tipus d’essencialitzacions–. 

Vaig escriure fa temps a VilaWeb que totes les màscares aniran caient, des dels serveis d'intel·ligència mediàtica fins als patrioteros postregionalistes de classe alta, des de la Gauche Divine espanyolista fins als seus néts polítics. Senyora (ben aviat) alcaldessa, enxampi-ho: “Spain, zero points” ja ho cantussejaven les classes populars catalanes al XIX mentre eren bombardejades des del castell de Montjuïc.

Benviguts a la festa: balla o vés-te'n.

 ***

Post Scriptum: Quan escric que les màscares aniran caient em refereixo que gent suposadament progressista o suposadament sobiranista acabarà justificant la perpetuació de l’ordre establert, de l’estat de les coses, del llarg procés colonial dominant. Un altre afer distint és que defenso el dret de tothom a posicionar-se com li plagui i a votar el que vulgui, sempre i on sigui, la qual cosa inclou els sectors socials i polítics que defensen aferrissadament la unitat de l’estat espanyol. Ara bé, que no ens enganyin (més, más o com es digui).