Petició liminar de sentit ("Gitana Roc", Dolors Miquel)

PETICIÓ LIMINAR DE SENTIT

[AVUI, 27-IV-2001]

Gerard Horta

[Gitana Roc, Dolors Miquel. Llibres del Segle. Gaüses, 2000.]

Com a cinquena remesa de l’eclèctica “Sèrie Culip de poetes”, dirigida per Manuel Costa-Pau, Dolors Miquel (Lleida, 1960) veu publicat el seu sisè llibre. Del pas de l’autora per Columna en brollà el 1990 El vent i la casa tancada i, el 1992, Maruja Reyes sóc jo. Sis anys després aparegué Llibre dels homes (Ed. 62), i el 1999 Transgredior (Arola) i Haikús del camioner (magnífic malgrat que no hi ha cap haikú, vegeu l’AVUI del 2-XII-1999; també dins Ed. 62-Empúries). Al nou poemari, hi ha cap al final diverses il·lustracions de Víctor Nik, algunes d’elles impactantment precioses, i un text de Carles Hac Mor que interpel·la el procés inaturable de la socialització de la bogeria, caracteritzat per la intenció de fiscalitzar i fitxar dins ordinadors policíacs una realitat mal reduïda a l’aparent. La qualitat de les aportacions d’Hac Mor i Nik demana de conèixer-les abans d’endinsar-se al principi del llibre, ja que ens empenyen al punt a partir del qual afrontar l’obra dolorsiana, emparada per autopresentacions, una explicació del que llegirem i una dedicatòria abans de l’índex, tot plegat envoltat d’un doll de citacions en què el bon Llull reapareix sempre.

Què és Gitana Roc? D’una banda, l’autora aclareix que el cos n’és una carta d’amor: el destinatari l’elogià en termes “literaris”, i d’aquí en sortí el poema adolorit; de l’altra, és l’explicitació que la poetessa ha passat de posar-se en l’esperit del camioner a posar-se en el de la gitana de fetge ferit –foragitant novament el “no jo en tu, sinó tu en mi” dels Evangelis–.

De pors i terrors

El poema gitanero neix de l’angoixa, car la marxa del destí no respon ni a les expectatives miquelianes ni a les dels carrerons de la història, la qual cosa emprenya l’autora, que als temps fràgils restarà atemorida. Això la du a prendre consciència sobre els efectes paral·litzadors de la por. En evocar W. Benjamin i els seus textos entorn del terror com a lloc comú, M. Taussig escriví: “Tot el nostre sistema de representació es troba sota estat de setge. Que potser podia ser d’una altra manera?” E. Burke, al segle XVIII, ens n’havia ofert la resposta: “Cap passió roba a la ment la seva capacitat de raciocini o d’acció amb tanta eficàcia com el terror [...]. Perquè les coses esdevinguin amenaçadores en general, cal la foscor.” Només la foscor, però, explica la necessitat del viatge al fons de la nit. Aquesta religió és l’experiència de l’existència, prové del silenci i abraça llindars, vertígens i abismes: és on viuen els gitanos catalans del món.

La carta esdevé el que devia ser únic poema, tanmateix aquest ha quedat fragmentat, de manera que una vegada petat en tantes pàgines com trossets en surten nombrosos poemes canviants, i això creiem que modifica els efectes que el torrent dels mots tot ell continu hauria generat sobre el lector. Al llibre anterior, el seguit de tres versets de cada composició creava un conjunt compacte, amb moments esplèndids, reeixits i sostinguts des de la contenció de fer una peça tan seca i curta com potent. En aquest llibre no hi ha dibuixets de camions, ara el que hi papalloneja són jocs de paraules, exploracions de sons i els estirabots habituals: si n’és el cos una carta d’amor o per ventura de miratge desesperat, llavors l’ànima cal trobar-la entre reflexos esbiaixats i espais en blanc (és de l’invisible d’on prové el territori poètic).

Tractem d’un aiguabarreig, d’un poemari calidoscòpic i versàtil: magnífic pels trobadors; per Jesucrist, text sobre el desamor fet des del desamor i des de la necessitat de ser estimada, malauradament més poderosa que la necessitat d’estimar; pels hipotecats, la transferència d’una possessió cercant un lloc al prestatge de l’univers; pels penjats, pàgines com la 69 i una pileta d’altres...

Gitana Roc –entre el Llibre dels homes i els Haikús...– reafirma la virtut de la poesia de Miquel, ja que repta amb valentia l’adotzenament dels reculls buits i ridículs que ens asfixien. Si el carrer revisita sense parar la memòria col·lectiva, si el silenci només pot ser sorollós des del silenci i si és el crit el que assassina l’ocell, anunciem l’arribada del dia en què la dea, la gitana, la vaca transhumant afectada d’encefalopatia espongiforme, el camioner, seran des de dintre per comptes d’errar cap enfora defugint les tenebres. Aleshores les futures lletres miquelianes es convertiran en l’encarnació de la rajadora de llum, la que reparteix xocolata fins i tot entre els homes –ells... tan malvats–. Fet i fet, val la pena animar-se a llegir aquesta poetessa, pel que ha escrit i pel que albirem que vindrà.