Josep Espunyes: Guerrejant des dels Pirineus de l'ànima

JOSEP ESPUNYES:

GUERREJANT DES DELS PIRINEUS DE L’ÀNIMA

[AVUI, 23-XII-1999]

Gerard Horta

[Josep Espunyes, Racó de calaix. Garsineu. Tremp, 1999.]

Les veus vénen del silenci, perquè si no fos així s’expressaria únicament i contínuament la nostra ineptitud a l’hora de distingir aquestes veus dels sorolls esmorteïts amb què l’univers, a l’origen, saludà la nostra comprensió imparcial i sempre incompleta dels mots. Ja formava part del principi del verb que la poesia feta en terra catalana havia d’incorporar violadors d’infants filipins que mai no s’acontentaven prou d’humiliar els seus servents, aristòcrates adotzenats aduladors del poder amb tendències narcisistes parapsicòtiques remant a destemps per la secció veneciana d’El Corte Inglés en barcasses foradades construïdes amb calerons públics, taurons en forma de femelles quadrades incapaces de memoritzar tres versos que van escriure vint anys enrere i de canviar-ne la musiqueta de tant en tant enmig del fum mental de compulsiva cigarreta, i monstres televisius vinguts d’Orient amb la divisa paradoxal d’una ànsia transcendent entestada a celebrar estrafolàries noces alquímiques entre planetes editorials i el que un indigent vell del meu barri del Raval en diu La Caixa de Morts (els mugrons sí que en són bandera!).

La poesia esplendorosa i insigne (la que no du gravada en la pell a ferro roent l’estigma de l’esclau) d’aquesta banda de la Mediterrània és assetjada pels qui pagarien tots els peatges possibles per atènyer la seva destinació sorollosa. Malament.

Al costat d’això hi ha persones que han poetitzat el combat per la creació i la supervivència, i que han pagat en termes metafísics i materials el fet de plantar cara a la macabra història del nostre país sota el terror franquista i la grisor d’un període postfranquista farcit de renúncies. Josep Espunyes (Peramola, 1942) va triar el camí de la brega, de la mateixa manera que companys mitja generació més gran que ell [...]. Mentrestant, ara igual que fa quaranta anys, els i les “poetes” de casa bona s’ensabonaven entre ells des de la joia que implica saber que així com n’hi ha que cobren sistemàticament per fer veure que fan poesia, d’altres paguen amb trossets impagables d’experiència vital el (vers casassià) viatge pel lloc salvatge de l’acostament als sons universals de la quotidianitat eterna.

Racó de calaix és el fruit de l’acte poètic de remenar i apilar amb delicadesa els fulls del temps, poemes esparsos escrits entre el 1962 i el 1981, i, així mateix, reflecteix el compromís de la gent valenta de Garsineu Edicions per tirar endavant i fer girar la roda de les lletres pròpies –que són lletres de tothom– en indrets distants dels centres de consumunicació habituals barcelonins. En Josep Espunyes se’ns mostra com la pedra pertinaç nascuda del rocam nevat de l’Alt Urgell. La pedra, en créixer, revela mitjançant paraules el que pot concebre del que l’envolta. Amb prou feines pot reeixir –podem reeixir– a fer-ho, i llavors descobreix la inexistència d’una sintaxi per a l’inconcebible, per al desconegut, i alhora es consola de tastar la sensibilitat que, abans de fer soroll, es presenta perquè un es pugui reconèixer a si mateix en allò amb què la societat l’obsequia: un cert silenci.

Aquest poeta i narrador, autor del censurat el 1970 Cendra a l’abast, poemari publicat al cap de nou anys junt amb Viatge al record, autor també de De l’evangeli segons sant Lluc (1977), i de les narracions Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984) i En calçons (1985) entre moltes altres obres, aquest home fort des de la fragilitat destarotadora dels humils, ha transitat per avencs poètics de colors diversos a fi de desentenebrar silencis, sons i sorolls. I això l’ha guiat a desafiar frec a frec amb vertigen d’escalador sense corda el vacu volum televisiu de la segona meitat d’un segle que hem convertit en cruel i despietat.

La seva poesia és etiquetada només com a “combativa” i “social”, com si el lirisme més desbaratador de cada membre d’una comunitat no pogués fonamentar tota epopeia, com si el fet d’escriure de l’univers de la relació entre un home i una dona de classe benestant ens hagués de dur a classificar-ho com a “poesia amorosa”, mentre que l’amor entre el mateix individu i una dona que fa de prostituta o l’agitació per la indigència d’un xiquet hagués de ficar-se al calaix de la “poesia social”. La poesia és poesia o no n’és, o s’hi acosta o se n’allunya, però el tipus gastat i rovellat d’etiquetes academicitzants a partir de la qual l’avaluem resulta del tot prescindible. La poètica espunyesiana és social i lírica, combativa incitadora a l’acció i contemplativa incitadora a l’observació quieta de la Naturalesa de la seva terra, que és nostra i de tots malgrat nosaltres.

A més de poeta i narrador, de lingüista per guanyar-se garrofes malpagades i explorador sense subvencions de paisatges de pedres i paraules transmeses sempre oralment al llarg de caminades vitals, Espunyes és ric al territori infinit de la llengua –això ho sap el seu benvolgut company i col·lega de grossa feina Quim Pomares, i potser també ho sap un altre alliçonador amb tant coneixement d’aquest camp, en Joan Solà de les pàgines d’aquí a prop– i és ric en recursos formals i utilitzacions de les mètriques. Una massa àmplia i influent colla de professionals de la llengua han reduït això que en diuen estàndard o model referencial  a la mera traducció literal del castellà al català: si tanta misèria expressiva ja sobta a Barcelona, què en dirà el meu company Ramon, pastor de les muntanyes pirinenques –pastors catalans, germans de l’ànima dels pastors de les muntanyes kosovars de Byron–!

Compilació editada el 2012.

Aquest poemari és una crònica desbordada d’anhels de transformació atesa –i enfront de– la marxa rude, irreconciliable i severa del procés de destrucció, a escala global, de la terra nord-pirinenca occidental, petita mostra de dinàmiques planetàries. Sobre quartets i sonets i tankes i el que sigui l'autor esdevé una franja sonora de la veu de la societat complexa dels catalans, i qui fa seva la figura mítica del pagès de Peramola i de l’artesà de Gràcia i l’obrera de Mataró i l’oficinista del davant, doncs farà seva la veu d’un poeta imprescindible perquè al segle XXIII un extraterrestre dolentó i trampós pugui conèixer què representava, per a un poble com el català, formar part de l’imperi castellà en una societat en què de la legitimació de la desigualtat social i l’alienació de la consciència se’n diu “progrés”.

La suavitat és filla obligada de la brutalitat. Alegrem-nos que Racó de calaix i el conjunt de la frasejada de Josep Espunyes ens acompanyen. Fora del compromís hi ha la necessitat de refermar arreu i tothora el vincle amb la vida: tant de bo infants grans i petits accedeixin directament a les lletres del nostre home per percebre, enllà de la conspicuïtat i la impostura, que el bram rabiós i el silenci més dolç són la mateixa commoció, expressada distintament, d’un únic camí: aprendre a agermanar l’amor amb les pàgines estremides del món.