Prosa de Verdaguer: l'extraordinària paraula

Com afirma la Teresa Clota, fou estimat pel poble perquè ell estimà el poble. La guàrdia civil també hi era, no fos cas que...

Prosa de Verdaguer:

l’extraordinària paraula

[AVUI, 27-II-2003]

Gerard Horta

[Jacint Verdaguer, Prosa. Edició a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul. Proa. Barcelona, 2003.]

L’Any Verdaguer ha revelat la condició clarobscura del país a escala cultural: obres de Verdaguer durant força temps silents, si no silenciades, han sortit a la llum; nous lectors s’hi han llençat de cap amicalment; interpretacions distintes sobre la seva escriptura i la seva vida s’han confrontat en debats dels quals aquest Suplement de Cultura se n’ha fet ressò, etc. És inqüestionable que s’han de remarcar els trets positius de l’esdeveniment commemorat, i malgrat això caldria reflexionar sobre si en un país diguem-ne “normal” la presència del nostre escriptor hauria d’haver estat més abundant, almenys als darrers vint anys, en comptes d’haver de necessitar celebracions necrofíliques per atansar-s’hi col·lectivament, confirmant allò ja sabut dels lligams que uneixen la comunitat dels vius amb la dels morts. Dit altrament: potser si en un any s’ha parlat tant de Verdaguer és perquè fins aleshores no se n’havia parlat prou, ni existien els estudis crítics ni les reedicions que una figura de tals dimensions demana: és suficient un any, doncs, per redimir-se? Evidentment, la militància verdaguerista (aquella que el pren com l’escriptor i mossèn excepcional que simbolitza tant la modernitat cultural d’una societat subalternitzada, com la lluita d’un cristià lliure enfrontat desigualment al poder econòmic i religiós) ja hi és en vida seva, immediatament després de mort i, també, a partir del 1939, com ha assenyalat Joaquim Molas diversos cops.

Ni el valor de la seva literatura ni la significació resistencial del símbol verdaguerià no han deixat de ser-hi, encara ara, la qual cosa du a reflexionar entorn de l’heterogeneïtat de registres que s’hi dóna. Què vol dir, això? Bàsicament, que en el cas de Jacint Verdaguer resulta impossible deslligar-ne la vida de l’obra escrita. Si la seva personalitat ateny una condició singular, inaudita contemporàniament en el paisatge europeu i tot (ai, si fos francès o anglès!), és per la manera com s’entrellacen la producció escrita i els tombs existencials a través dels quals avança el geni creador. Les lectures i les interpretacions possibles de Verdaguer tenen a veure tant amb la seva pròpia veu i l’evolució de la seva identitat, com amb els contextos que afronta fins a la mort. Sent com és indestriable una cosa de l’altra, en la mesura que aquí vida i obra s’expliquen recíprocament, Verdaguer apareix no pas en qualitat d’objecte d’estudi exclusiu dels filòlegs, sinó com una icona referencial per al conjunt social del país: des dels infants ensinistrats a l’escola en incursions al terreny abismal de l’ànima poètica de Verdaguer, fins als ciutadans diversos –inclosos els científics– que hi recorren a fi de comprendre una mica més el caràcter sever de la societat catalana del darrer terç del XIX. I, constantment, hi ha el viatge vertiginós de la lectura, veritable rovell de l’ou de l’atansament a aquesta figura.

Aportacions cabdals

L’edició de Prosa del gener d’enguany, a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul, s’enquadra en el projecte d’edició del conjunt d’obra de Verdaguer. A la tardor n’apareixerà el segon volum (poemes llargs i teatre) i l’any vinent el tercer (la resta de poesia). Una de les virtuts essencials de Prosa consisteix en el principi metodològic que l’ha infantat, el qual la distingeix d’altres edicions fragmentàries més en voga: els curadors han estat del tot respectuosos a l’hora de publicar la darrera versió que Verdaguer va donar a les seves obres, per tal com les esmenes compreses entre l’escriptura del primer original escrit i el text publicat o reeditat en vida de Verdaguer són importants. Atenent, doncs, el principi esmentat, Molas i Cònsul han col·locat com a “Apèndix” quasi de cada volum els textos que no es publicaren mentre Verdaguer visqué, textos apuntats, en estat d’esborrany, o que d’entrada no estaven destinats a editar-se. La diferenciació és cabdal perquè el lector pugui afrontar-los amb una altra mirada, una diferenciació necessària també per a estudiosos i que aquesta edició satisfà amb escreix.

Un segon aspecte que s’ha de fer ressaltar rau en els criteris lingüístics de la tasca empresa. N’han estat responsables M. Mercè Riu, Pilar Serra i Josep Torras, lingüistes d’una categoria professional indiscutible que d’acord amb els curadors han normalitzat l’ortografia a partir de la fidelitat fonètica al text de Verdaguer, mantenint-hi la morfologia verbal i la pila del que es classifica com a arcaismes i dialectalismes que hi són presents. L’aproximació a l’estàndard que han dut a terme supera certes grafies que Verdaguer mateix abandonà i n’unifica altres de vacil·lants, exemplificades dins l’explicació prèvia dels lingüistes. La resta d’opcions manté un respecte a l’elecció de l’autor que és raonat coherentment, cosa que cal agrair.

La modernitat del conjunt de textos de Verdaguer aplegats el situen com una figura transcendental per entendre la continuïtat del fil que s’estén de Llull i March a Maragall. En aquest enllaçament la prosa verdagueriana expressa unes qualitats poètiques tremendes, variadíssimes en termes contextuals, que esdevenen motiu plaent per als lectors, els quals disposen de l’oportunitat de conèixer l’obra escrita realment per l’autor, i no aquella versionada –de vegades amb matusseria– per alguns editors i impressors fins avui mateix. Com recordava Josep Faulí, és clar que Prosa ultrapassa les edicions precedents de l’obra completa (Toledano, 1905; Il·lustració Catalana, 1914; Catalònia, 1928; i la de Josep Maria Cruzet del 1943).

Una prosa sensacional

La qualitat poètica i la varietat de la prosa aplegada permet resseguir a diferents nivells l’univers lingüístic de l’autor en el procés dinàmic de la seva existència: s’és davant del Verdaguer generador. Les 1.500 pàgines donen prou perquè el llibre esdevingui peça de capçalera en qualsevol biblioteca pública o privada. En aquest sentit, la recepció pel lector d’un recull tan fascinant determinarà que sigui devorat a glopets en el curs del temps o d’una tirada intensa; a salts o seguint l’ordre establert pels curadors; cronològicament o en funció dels interessos i les necessitats de cadascú. Sembla reiteratiu afirmar-ho, però en aquest cas l’evidència d’aquesta obertura de possibilitats és abassegadora.

El recull comprèn els textos d’Excursions i viatges, que prologats per Cònsul inclouen els recorreguts per terra o mar per l’Alt Pallars, la costa nord-africana, el centre i el nord d’Europa i l’ermita del Mont, amb un “Apèndix” dels viatges a Santander, Mallorca, Artà i Caldetes, el carnet de ruta de Montgarri a l’Aneto, i els fragments del carnet de ruta de l’excursió als Pirineus. El mateix prologuista afronta la presentació del magnífic Dietari d’un pelegrí a Terra Santa  (referint-hi en tots dos casos altres edicions i argumentant-hi els criteris seguits), a què afegeix un “Apèndix” amb dos textos.

A continuació, s’hi troba el conjunt d’articles d’En defensa pròpia, un testimoni literari commovedor a què Karlheinz Deschner hauria d’haver consagrat un volum independent dins la seva Historia criminal del cristianismo (els vuit primers volums del qual estan editats en castellà per Martínez Roca). Es deu a Lluïsa Plans i Girabalt l’excel·lent edició del recull, que abraça l’esborrany de diversos articles transcrits curosament que no es publicaren, alguns dels quals són inèdits (agrupats al final de l’“Apèndix”). Si per manca d’espai és impossible aprofundir el comentari de cadascuna de les obres que conté Prosa, és igualment pertinent remetre a la condició superior dels textos treballats per Plans. Per fortuna, aquí Verdaguer no és estigmatitzat com un “trastornat paranoide” –una adjectivació que, paradoxalment, no se sol aplicar als qui mantenen pràctiques esclavistes–, tal com s’ha fet des de models interpretatius d’un classisme esfereïdor, encara més en el context polític actual. Alhora, s’ha respectat amb racionalitat exquisida una qüestió fonamental la comprensió de la qual no sembla que estigui a l’abast d’alguns estudiosos: el criteri que Verdaguer seguia per distingir, a l’original d’aquests últims textos, la correlativitat o no de les lletres escrites a l’altra cara dels fulls. Tot plegat confereix a Plans l’absoluta justícia de fer-ne un elogi merescut.

El professor Molas té cura de l’edició de L’aucell del paradís, compilació de textos sobre literatura o llegits en institucions literàries prou insòlita, certament. La primera part inclou els discursos llegits en trobades literàries; la segona, els escrits crítics sobre literatura i articles de divulgació sobre místics; i l’”Apèndix” el constitueixen un discurs inacabat del 1868 o 1869, una nota sobre la llegenda de Sant Francesc-s’hi-moria, la resposta a una enquesta d’urgència sobre la “Cançó dels Segadors” i els esborranys d’un pròleg i d’una ressenya que feren conèixer Solà i Camps amb Torrents i Casacuberta amb Garolera, transcrits directament del manuscrit per Cònsul. Cal destacar-ne en conjunt, com ja estableix Molas, l’adscripció al programa romàntic en el marc dels inicis de la Reinaxença: d’objectes d’interès per fruir-hi n’hi ha per a tots els gustos.

 Joaquim Molas i Batllori (1930-2015).

Lo cornamussaire i altres proses, a cura de Joaquim Molas mateix i en alguns apartats d’Andreu Bosch i Francesc Codina, s’organitza en tres seccions per aplegar-hi la producció periodística dispersa: dues cròniques publicades a La Veu de Montserrat; els articles escrits entre el 1896 i el 1901 apareguts sobretot en revistes que Verdaguer va dirigir nominalment (dos dels quals, a cura de Bosch –un d’ells desenterrat per Ricard Torrents el 1987–); i la sèrie d’articles sobre Barcelona publicats a la seva mort (a cura de Codina), destinada en un principi, com conta Molas, a un llibre entorn de la ciutat. A més, l’“Apèndix” comprèn un altre text desenterrat per Bosch, “Sant Pasqual Bailón”, per ventura l’inici d’una biografia mai no escrita estrictament en aquests termes. Tot seguit, per a les Rondalles, el mateix Bosch parteix de l’edició que en féu el 1992, i a l’“Apèndix” hi afegeix “Els tres germans”, el corpus de “Tradicions” del Vallespir, d’altres contrades dels Pirineus, d’Osona i del Maresme, i també “Lo comte Arnau” i “Coves de Ribes”. L’esfera rondallística verdagueriana es mostra un cop més com una exhibició pletòrica de recursos imaginaris i lingüístics al servei de l’alta cultura subalterna, origen immemorial dels textos. 

Magne epistolari

Si fins aquí la capacitat pertorbadora de Verdaguer com a transeünt de l’esperit ja ha deixat el lector entusiasmat i cognitivament estabornit pel maremàgnum emocional, intel·lectual i terrenal manifestat des d’un domini superb de la llengua, l’arribada de l’Epistolari, a cura de Joaquim Molas, demana el  temps i la concentració necessaris per reconèixer-hi, més enllà del valor literari d’aquesta amplíssima selecció –en què al final es disposa una relació onomàstica ordenada cronològicament dels destinataris de les missives–, la terrible densitat del trajecte vital d’un home. Molas parteix del corpus establert per J.M. de Casacuberta i continuat per Joan Torrent i Fàbregas (Barcino, 1959-1993), i ordena la tria en quatre blocs o períodes: el de formació i composició de L’Atlàntida (1865-1876); el que s’estén fins a la publicació de Canigó (1877-1885); el que adjectiva com d’”inici del procés de revisió interna” i de recopilació de producció dispersa (1886-1992); i, per últim, aquell en què esclata amb potència l’estranyament de Verdaguer d’ell mateix i d’uns camps determinats del món, fins al traspàs (1893-1902). Manté l’ordre temporal d’escriptura dels textos, dels quals distingeix les cartes definitives dels esborranys i/o els fragments. Aquest Epistolari és no sols una joia literària enlluernadora, sinó, alhora, un document històric de primera línia per entendre una part de la societat catalana del darrer terç del XIX. En les missives adreçades a tota classe de persones –de bisbes catòlics a espiritistes, d’hisendats i infantes a escriptors i editors (hi és una dens espectre de la cultura catalana d’aquell temps)–, els recursos emprats reflecteixen l’existència d’una persona que coneix el cel i l’infern terrenals. L’ira tant com l’amor solar, l’amistat tant com la necessitat, la solidaritat tant com l’autodefensa, somnis i malsons, esperances i projectes, dependències i fugides... les raons d’algú que certs àmbits del poder instituït volgueren esmicolar a causa de la seva assumpció extrema, radical, penetrant fins al moll de l’ànima, de la llibertat. S’hi palesa una desesperació extrema enfront de l’ordre despietat del medi social en què ha de sobreviure, reclòs i embargat; tot és en aquestes cartes amb els noms dels qui per a bé i per a mal l’envoltaren. Les misèries i les il·lusions, i les sacsejades materials i anímiques del nostre home, encarnen per escrit el testimoni despullat de la magnitud del dolor. Davant d’això, a un no se li acut res més que concebre que aquestes pàgines omplissin escoles, asils, llocs de treball, cases i ermites, com una manifestació de  la força formidable de Verdaguer i de l’extasiant impressió que provoca acompanyar-lo en el trànsit –meravellosa contrapartida escrita de la tragèdia col·lectiva–, autèntica declaració, única, sobre l’escriptura de la condició humana en un petit país de l’hemisferi nord terraqüi.

Isidor Cònsul i Giribet (1948-2009).

A les pàgines següents Isidor Cònsul té cura de quatre traduccions de Verdaguer –“Nerto” de Frederic Mistral, “La rondalla de barbazan” de Julien Sacaze, “La senyal de la Creu” de Joseph Görres i “Les quatre passions”– i, en un capítol a part, dins l’“Annex” del volum, del seguit de textos enclosos sota el títol “Records d’infantesa”, introduint-hi certes variacions conceptuals respecte al recull de Casacuberta del 1958. Val la pena destacar-ne, d’una banda, l’interès literari del Verdaguer jove, i, de l’altra, l’entrada que representa en el camí de conèixer-ne els contextos primerencs. Les connotacions autobiogràfiques que s’hi donen ofereixen pistes d’un gran valor pel que fa a la manera com la vivència d’aquells anys influí sobre el creixement, el desenvolupament i la maduresa de l’autor en termes literaris i vitals. Potser es podria plantejar si la importància d’aquests textos i d’aquest període de joventut ha estat prou ponderada. El segon apartat que clou l’“Annex” i el monumental llibre és el de Folklore, a cura d’Andreu Bosch, en què s’esmenen el seguit d’errades que s’han anat transmetent al llarg d’un segle originades en l’edició pòstuma del 1907. L’“Apèndix” el formen les “Notes esparses sobre el cant dels ocells”, les  “Notes esparses sobre folklore relatiu al món animal” i, per últim, l’apartat d’“Adagis i màximes”, un calaix de sastre que referma la conceptualització d’aquest registre de la creació verdagueriana com una cosa viva, al servei de sistemes representacionals del món coherents en la seva diversitat de continguts, indestructibles enfront de qualsevol intent fossilitzador.

A l’hora d’efectuar-ne el balanç global, en destaca que a Prosa s’ha optat per elaborar uns pròlegs sintètics i valuosíssims quant a la informació que aporten sobre cada obra i sobre les pautes editorials que s’han seguit. Quan el lector s’hi immergeix, hi topa l’enorme Verdaguer. En vista de l’exposat, només es possible mesurar la importància de l’aparició de Prosa –de disseny elegant– com una aportació literalment imprescindible entorn de l’obra escrita de Jacint Verdaguer. Joaquim Molas i Isidor Cònsul, a més de la resta de persones implicades –i mencionades– en aquesta edició, han dut a terme una feina colossal que val la pena celebrar. No debades el títol d’aquesta ressenya en subratlla el tarannà singular. Es tracta, segurament per molts i molts anys, d’alguna cosa molt més notable que el mer tresor d’una commemoració centenària: Prosa consigna, ni més ni menys, la transcendència intemporal de l’extraordinària paraula verdagueriana. 

***

Post scriptum: al bloc hi he anat publicant altres articles sobre dimensions diverses de Jacint Verdaguer i de les relacions socials que mantingué amb els seus entorns. Clica-hi si et ve de gust llegir-los:

• Jacint Verdaguer: en defensa de la llibertat 
• Verdaguer i els espiritistes 
• Verdaguer exorcista: entre l’església i la paret 
• La Catalunya de Verdaguer

També a L’Avenç vaig publicar-hi un parell d’articles: “Verdaguer, entre la identitat i la identificació” (2002, 270: 72-77) i al cap de poc “Prosa” (2003, 280: 76 i 77).

He penjat el text per cloure la sèrie de Verdaguer i a mode de record de Joaquim Molas, pel temps compartit a casa seva a les tardes de molts diumenges d’infant i preadolescent, i per la generosa, delicada, tendra i humorística amistat que em brindà. I a mode de record d’Isidor Cònsul, per una relació d’entrada laboral (em passà feina quan jo treballava de corrector, i fou l’editor per a Proa de De la mística a les barricades) que esdevingué cordial i sincera, basada en la confiança i el respecte recíprocs. Les amistats heretades de la família no perduren si no troben terreny en què desenvolupar-se per si mateixes. Sigueu on sigueu, rebeu una abraçada companys.