L'odi social (Francesc Rodon, Núria Pòrtulas i "el cambiazo")

Any 1982, el PSOE guanya les eleccions estatals.

Del que vingué, la gent en digué “el cambiazo”.

L’odi social (FRANCESC RODON,
NÚRIA PÒRTULAS I “EL CAMBIAZO”)

[ZEROVUITTRESQUARANTA, VII-2007]

Gerard Horta

A la Núria Pòrtulas,

detinguda per anarquista.

Vull felicitar en Francesc Rodon i el conjunt de les persones implicades en l’existència de la revista 08340 al llarg dels 200 números a què arriba ara. El perquè de la felicitació, del poder dir “Per molts números!”, és evident: celebrar espais d’expressió que, per un cantó, puguin reflectir experiències bandejades dels canals dominants de difusió i propaganda, i que, per l’altre, qüestionin les instrumentalitzacions dels poders econòmics, polítics i culturals que portem suportant –sota les formes actuals– des de la mort del dictador. En Rodon, el Paco per a la colla amiga, ha tirat endavant durant una pila d'anys a través de batalles ordinàries tant el desenvolupament de la revista com el del Museu Monjo de Vilassar de Mar, veritables finestres obertes a la tasca creativa d’un munt gruixut i heterogeni de persones. No és poden entendre els centenars d'activitats culturals de tota mena dutes a terme al Monjo en el decurs d’anys sense la participació d'en Francesc Rodon, sempre a contracorrent dels poders fàctics de Vilassar (especialment, però no exclusivament, dels agrupats dins CiU). La seva labor prové dels anys ombrívols de la dècada dels cinquanta com a militant del PSUC amb companys com el meu pare Joaquim Horta, i des d’aleshores en Paco ha perseverat en l’acció crítica.

 Museu d'Enric Monjo (Vilassar de Mar).

El 1977 hi havia a Catalunya la convicció que era possible transformar la societat des de l’empenta del combat contra el capitalisme, el colonialisme espanyol i el feixisme. En realitat, però, tan sols es van acabar modificant formalment algunes formes de dominació, i la suposada esquerra política i sindical esdevingué companya de viatge del capital, la monarquia, l’església, l’exèrcit i la policia. El feixisme es disfressà de democràcia. N’han resultat 30 anys de frustració consagrats mesquinament a l’explotació social, amb torturadors i torturats, miserabilització física i moral, cadàvers que s’apilen a peu d’obra, on sigui, constitucions incommensurables i estatutets infaustos, precarització laboral, autoaniquilació del periodisme, claudicació estructural del sindicalisme burocràtic a la patronal, especulació immobiliària i destrucció del territori, militarització dels espais públics, prohibicions de manifestacions i detencions i pallisses a manifestants, repressió de militants de moviments emancipadors, i renúncies, censures i enterraments en vida –com ara el de l’Ovidi Montllor, invisibilitzat per TV3, Catalunya Ràdio i tots els poderosos mitjans fins anys després de la seva mort–.

Hem viscut, vivim, una humiliació constant com a treballadors sotmesos a una sanitat i una educació a Catalunya despullades de mitjans per l’estat espanyol i pels poders polítics “autonómicos”. Tres dècades agòniques de nàusea infinita respecte a la majoria dels egoistes professionals de la política catalana –en tots els àmbits, edats i colors– i respecte a l’estat de les coses. Tres dècades de tremenda ambigüitat quant a la dificultat de distingir la frontera tèrbola que uneix el consentiment i l’alienació en les nostres actituds i els nostres actes quotidians amb relació a l’acceptació de l’ordre social establert.

Joan Saura i Joan Boada (de la coalició ICV-EUiA), responsables polítics principals de la criminalització a què se sotmeté la Núria Pòrtulas.

De l’acord entre senyors i dirigents d'esclaus n’ha derivat una presa de pèl terrible, sostinguda a un preu molt alt: somnis esguerrats, possibilitats d’organització social malbaratades i una impotència desesperada a l’hora de transformar les dinàmiques col·lectives. Malgrat tot, continuem apel·lant a transcendir les construccions socials de l’oblit que ens han volgut imposar, i a reconèixer, per rebutjar-lo, el repertori vast de mentides i de pràctiques socials obscenes amb què se’ns pretén fer combregar dia rere dia. Igual que fa 40 anys, del capitalisme i el colonialisme en diem impostura maleïda, terrorisme d’estat, dolor, repressió i engany. De la resta, de l’alliberadora experiència de la vida social més enllà de les denominacions que prengui, en realitzaríem totes les significacions. Els oprimits són els mateixos de tots els temps, deu mil cops encarnats a les barricades i a les presons. Ho afirmaven els nostres avantpassats del XIX: volem polvoritzar aquesta societat per fer-ne una de nova. Seria meravellós proclamar que se’n dirà llibertat, que no pararà quieta i que aquest és l’únic camí que val la pena recórrer. Per contra, no costa gaire albirar que ensorrats dins aquest atzucac integral de detritus que tan poc en té de democràcia, no ens en sortirem. Només queda, un cop més, plantar cara des del capdavall del cul-de-sac. Com puguem i des d’on sigui, probablement sense esperança, però plantar cara. És una cantarella gastada, sí, potser l’única a què podem acudir. Miro –sigui enrere, sigui al meu voltant–, se m’encongeix el cor i de vegades l’odi em travessa. El meu o el d’ells, no ho sé. L’odi social.

L’“esquerra” política parlamentària –tant com la dreta– pactà amb el règim franquista a canvi de  poder polític, càrrecs i diners.