JACINT VERDAGUER:
EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT
[AVUI,
24-X-2002]
Gerard Horta
Que l’assumpció, a
la dècada dels anys noranta del segle XIX, per part de les classes populars
catalanes de la figura de Verdaguer respon a la qualitat que encarna com a
símbol és evident. I que els continguts que vehicula aquest símbol són els del
conflicte dels poderosos contra els pobres, i de la jerarquia eclesiàstica
contra la vivència lliure i autònoma de Déu per part de les persones, això és
igualment evident. El sentit de les lletres següents té dues finalitats: en
primer lloc, celebrar l’aportació de Narcís Garolera dels articles inèdits
inclosos en la nova edició d’En defensa
pròpia de què ha tingut cura; i, en segon terme, reflexionar sobre les
implicacions del plantejament de Garolera mateix dins la “Presentació” a l’hora
de convertir una part de la vida i l’obra del poeta i capellà en objecte d’una
anàlisi psicopatologitzadora.
El text de
Garolera remarca les virtuts literàries d’En
defensa pròpia mitjançant un elogi de la instrumentalització verdagueriana
dels recursos lingüístics. S’hi apologitza l’aspecte formal del text, el qual
és buidat de significació per partida doble. Primerament, remetent-ne els
continguts als usos beneficiosos de la retòrica verdagueriana: Verdaguer
escriuria això així per atreure la simpatia del lector (de manera que els
continguts del text, dins l’entorn de la societat catalana de la fi del XIX,
resten fora de l’abast de l’anàlisi). A continuació, “justificant” els
continguts implícits en l’escriptura de Verdaguer pels “trastorns mentals” que
li atribueix, a partir de l’obra de Delfí Abella Anàlisi psico-patològica dels articles “En defensa pròpia”. Mossèn
Cinto vist pel psiquiatre (Barcino, 1958).
Del text de
presentació se’n desprèn, doncs, que (dins el context de l’"afer
López-Morgades-Callís-Collell”) Verdaguer no actua d’acord amb la seva pròpia
voluntat racional, i que la denúncia desesperada que efectua de la persecució a què el
sotmeten el marquès-empresari, el bisbe, el secretari del Fomento del Trabajo
Nacional (en castellà, si us plau) i l’altre eclesiàstic i escriptor
conservador, la motiva el desequilibri psíquic que pateix. Simplement brutal.
Atesa la immensa
distància que hi ha, segons el meu parer, entre el text de presentació de
Garolera i els textos presentats de Verdaguer m’agradaria plantejar algunes
reflexions. Dins el camp de l’antropologia és ben sabut que estigmatitzar
persones, moviments socials o societats senceres com a “mancats de sentit” és
un recurs utilitzat habitualment al llarg de la història d’Occident a fi de
robar-los i despullar-los de legitimitat, coherència i racionalitat com a
representació autònoma del món des de posicions subalternes. A l’esfera del
periodisme, i també en la historiografia més classista, quan es vol desvirtuar
el sentit d’una acció social determinada a fi de criminalitzar-la, es titlla el
protagonista de l’acció com a “boig”, “irracional”, “fanàtic”, “il·lògic”
etc. Així s’aconsegueix aïllar el fet, i
presentar-lo socialment despullat del marc referencial que l’explica, o sigui,
s’impedeix que puguem entendre que una acció social només cobra sentit a través de l’univers de categoritzacions
culturals que l’expliquen i que el motiven. D’exemples en disposem a cabassos
cada dia. D’instrumentalitzar la confrontació entre nivells narratius de la
realitat presentats com a oposats –allà on n’hi ha un de buidat de
racionalitat– se’n diu psicopatologitzar quan es converteix una persona en
“malalta mental”, o bé sociopatologitzar
quan es tracta d’una societat.
Pels antropòlegs,
a més, els termes de “malaltia” i “salut” concerneixen construccions culturals
que afecten exclusivament el context representatiu en què han estat creades. A
Occident, el procés que s’ha donat en el curs del segle XX al terreny de la
salut pública ha anat derivant cap a una individualització de la
culpabilització de què és objecte l’individu respecte a la malaltia: així
s’eximeix de qualsevol responsabilitat el model social en què la persona viu.
El que deriva d’aquell enfocament, característic del liberalisme capitalista,
és que som nosaltres, personalment, amb els nostres “estils de vida nocius”,
els culpables d’emmalaltir. Els antropòlegs afirmen, replicant-hi, que no hi ha
malalties individuals, sinó malalties socials. Miren d’establir els sistemes de
representacions simbòliques de les malalties a escala social, i fins a quin
grau el tipus de vincle que mantenen individu i societat és el causant del
conflicte.
La rebel·lió com a “malaltia”
Tot això ve a tomb
perquè l’enfocament dominant dins la “Presentació” de Garolera està encaminat a
executar una operació punyent: psicopatologitzar l’obra i la vida del Verdaguer
rebel, estigmatitzar la insubmissió. El primer cop que vaig fullejar-ho no en
vaig ser conscient, semblava una broma citar un psiquiatre que havia efectuat
una anàlisi psicopatològica d’En defensa
pròpia. De broma cap ni una. Quan cap al 1980 Joaquim Molas escrivia que,
en certs aspectes, la imatge de Verdaguer a vint anys vestit de pagès,
guanyador del primer premi dels Jocs Florals, coincidia amb la del “bon
salvatge” rousseauinià, de segur que no preveia que al 2002 el “bon salvatge”
seria desproveït del “bon” per tornar a encarnar la figura de “rebel malalt,
irracional primitiu”.
Un dels capítols
importants de la persecució a què se sotmeté Verdaguer (expulsat del Palau Moja com a almoïner pel
fill d’un mecenes esclavista –amb monument inclòs als carrers de Barcelona,
encara, per a vergonya de tots els polítics– vingut d’Espanya que necessitava
adquirir un cert prestigi i que per això protegí el nostre mossèn i poeta;
privat d’exercir a la missa, i de menjar d’aquesta retribució: o sigui,
condemnat a passar gana material i, en teoria, espiritual; perseguit per
guàrdies civils i mossos; empaitat als carrers per esbirros; enclaustrat a
Gleva; induït a anar a viure a un asil que n’havia de comportar la mort física
i espiritual, com ell mateix digué; etc.) va ser l’acusació que estava boig.
D’acord amb aquesta acusació, els seu desacatament de les ordres de la jerarquia
catòlica, i els escrits radicalmement crítics respecte a les relacions dels
rics amb els pobres i a la distinció entorn del que predicava i del que feia
l’església, eren el fruit de “trastorns mentals”.
Dins la magnífica La presència ignorada (Ed. 62, 1989),
l’historiador Ricard Vinyes relata, al capítol dedicat a Verdaguer, l’expulsió
del catedràtic Odón de Buen de la
Facultat de Medicina el 1896 per raó de les idees darwinistes
que professa. El catedràtic rebé la solidaritat dels metges Giné i Partagàs i
d’Ignasi Valentí i Vivó, els quals “havien participat en el dictamen mèdic
pericial que qualificava Verdaguer de persona mentalment sana, sortint al pas
dels seus detractors”. En aquest apartat (pàg. 32-59) Vinyes analitza el procés
d’apropiació que les classes treballadores fan de la figura de Verdaguer com a
representant del feble que, tot i ser perseguit pels poderosos, els planta
cara. Vinyes acudeix no pas a l’”alta poesia” de Verdaguer (L’Atlàntida i Canigó), sinó a la poesia més popular i als escrits de caire
religiós, llegits sovint per algú que en sap fer-ho a un entorn familiar o de
companys que no en saben, de manera que el seu coneixement s’anà estenent pel
país alhora que s’anava creant la configuració simbòlica de Verdaguer en
qualitat exemplificadora de contestació social i religiosa. Es tracta d’una
recerca que ens permet comprendre racionalment i empírica el procés.
Que Garolera
utilitzi J.M. de Sagarra per citar-ne una sola frase (“Davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres”), o
que Gaziel referint-se a Verdaguer no hi surti i en canvi sí que hi aparegui
Balmes a fi d’il·lustrar un debat periodístic, això és respectable (per cert:
el 1878 i el 1879 hi hagué un debat fantàstic disputat en la premsa pública
barcelonina i en publicacions catòliques i espiritistes –les que no estaven
suspeses governativament–, entre el capellà Vicente de Manterola i
l’espiritista Amalia Domingo Soler; en sortiren dues obres de 1.000 i de 500
pàgines, respectivament: El Satanismo, ó
sea, la cátedra de Satanás combatida por el Espíritu Santo. Refutación de los
errores de la escuela espiritista i la resposta, El Espiritismo refutando los errores del catolicismo romano). Que
persones que han estudiat l’obra de Verdaguer i la seva significació com
Joaquim Molas, Ricard Torrents, el mateix Ricard Vinyes o Isidor Cònsul
(curador de la nova edició del Sant
Francesc verdaguerià, del 1895) o tants altres no hi surtin, això és un
acte de llibertat que Garolera exerceix i que s’ha de respectar. Ara bé: el que
resulta inadjectivable és conduir Verdaguer de nou al divan psiquiàtric
–després d’haver-li practicat uns quants electroxocs el 1958–, just al cap d’un
segle del traspàs, amb la intenció de desvirtuar el sentit dels articles
aplegats. Adjectiveu-ho vosaltres, lectors.
“Responsabilitat minorada”!!!
La narració de
Garolera és prou expressiva entre les pàgines 12 i 14, en què Verdaguer és
mostrat com algú que no és capaç de conduir-se sobre la base de la seva pròpia
voluntat racional: “se li accentua el zel caritatiu”; “entra en contacte amb visionaris i
exorcistes, que el suggestionen”; “endut
pel mateix zel sacerdotal”; “preocupat sobretot
de passar per boig, acusació que li semblava veure créixer al seu voltant”;
“Verdaguer interpreta la proposta del bisbe com una certificació
del seu desequilibri mental, i reacciona violentament contra l’intent d’internament en el que ell considera un manicomi per a eclesiàstics”; “el capellà díscol [...] se sent perseguit”; “el capellà [...] se sent calumniat i víctima d’una conspiració”...
No és que
Verdaguer sigui perseguit, calumniat, acusat de boig, empaitat, enclaustrat,
expulsat, etc. L’única cosa que succeeix és que Verdaguer se sent perseguit, calumniat, etc. No és que no mengi, és que deu sentir que no menja: per això escriu que
passa gana! Els anys que Verdaguer sobrevisqué sota la pressió angoixant a què
fou sotmès foren terribles.
La intensitat de
l’atac es redobla (pàg. 19): de cop i volta Garolera ha resolt que el capellà “és víctima d’una tensió psicològica que li
fa deformar els fets i les situacions”. El presentador de Verdaguer ha conclòs,
si us plau per força, que Verdaguer deforma fets i situacions. A continuació,
lloa l’“assaig” de Delfí Abella. Verdaguer ha begut oli definitivament: és sabut
que on hi ha un psiquiatre significa que ha d’haver-hi un malalt (dit
col·loquialment: estàvem jugant fins que va venir el psiquiatre i ens va tancar
per bojos). Garolera raona d’acudir a Delfí Abella perquè “creu” que la seva
aportació pot resultar “il·luminadora”. Malgrat això, no argumenta enlloc el
perquè d’aquesta creença. En mitja pàgina saltem de Verdaguer “deformant fets i
situacions”, a una creença sobre la “lluminositat”, la qual culmina en un
“diagnòstic”.
Sembla humor
negre, però l’argumentació psicopatologitzadora de conductes de persones i de
societats senceres ha justificat massacres col·lectives i individuals a munts,
fins avui dia: legitima bombardejos, ocupacions militars i reclusions en
psiquiàtrics. Verdaguer és presentat com un “trastornat”, i per exemple s’hi explica la seva “aliança amb persones d’idees progressistes
abans rebutjades i criticades pel capellà poeta” com l’efecte d’un “trastorn paranoide”. El diagnòstic que
Verdaguer està malalt comprèn els punts següents (pàg. 20): “hipertròfia
del jo”; “sobrevaloració emotiva dels
seus actes”; “l’actitud rebel i
l’obstinació en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot modèlic i
en un escriptor de fama internacional”; “l’entossudiment a viure amb la família Duran”, “la incomprensió de què fou víctima per part
de tothom”; i “la possibilitat que el
conflicte de Verdaguer amb el seu bisbe i el marquès de Comillas es convertís
en bandera de llibertat davant la injustícia i l’opressió dels poderosos”.
I llavors, la
cirereta: Verdaguer “té una
responsabilitat minorada en les seves
accions i en les seves argumentacions periodístiques”. Verdaguer no és
responsable de canalitzar accions i textos que qüestionen l’ordre social
dominant i pràctiques que percep com a obscenes (“Maleït el vedell d’or”, repeteix als articles inèdits), el que
passa és que Verdaguer és un malalt mental, transitòriament o no –d’aquí prové
la “responsabilitat minorada”–, i per
tant no el podem acusar ni tan sols de rebel·lia. Fins aquí Garolera va
reproduint d’una manera del tot acrítica el relat de Delfí Abella, com si hi
estigués d’acord per complet i, a partir d’un moment donat, ja sense posar-hi
cometes de citació. Així, s’hi diu: “la
reacció desproporcionada de Verdaguer en relació amb els esdeveniments que la
desencadenaren fou deguda a la predisposició al desenfocament i a la desmesura
en tot allò que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de vista
emotiu, i autoreferent en la interpretació racional dels indicis persecutoris”.
A la pàg. 21 Abella i Garolera s’han confós en una sola veu, la qual proclama
la gravetat del procés en què Verdaguer està sumit: “el seu trastorn paranoide no feia sinó augmentar de forma creixent”.
Reivindicar la
caritat com una eina de transformació social i la vivència lliure i autònoma de
Déu, criticar la injustícia del tracte dels rics envers els miseribilitzats i
la fal·làcia d’una jerarquia catòlica que predica el que no practica, concebre
altres marcs per a les relacions socials: heus ací el pecat que Verdaguer comet
(tastar un mos de llibertat, de justícia social, de divinitat). El 1936, l’únic
monument d’un religiós que es respectà, com recorda Vinyes, fou el de Verdaguer
(sobre l’univers simbòlic que indueix el poble català a destrossar-ne la resta,
vegeu Luces iconoclastas, últim
llibre de la tan brillant com silenciada trilogia de Manuel Delgado sobre la
qüestió). Cal llegir En defensa pròpia,
els meravellosos sis articles inèdits de l’edició (no són “periodístics” en el
sentit pejoratiu que se’ls dóna), la “Presentació” de Garolera i els llibres
dels autors que hem citat... Llavors entendrem que entre els segles XIX i el
XXI continua havent-hi una mateixa societat alienada. Necessitem Jacint
Verdaguer.
Funeral multitudinari de mossèn Cinto (13-VI-1902). Barcelona, col·lapsada: el poble baixa als carrers i els omple de pètals de flors al pas del cos del mossèn represaliat. Els tres funerals amb major assistència de gent al llarg del segle XX són els de Verdaguer, Macià i Durruti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada