Víctimes del terrorisme: a través de la tempesta

Afusellament franquista.

Víctimes del terrorisme: a través de la tempesta

[VILAWEB, 15-I-2014]

Gerard Horta

Fa deu anys homenatjava dins L’espai clos les 1.704 persones assassinades al Camp de la Bota de Barcelona del 1939 al 1952. En una conversa amb en Jordi Ibarz –company historiador de la Universitat de Barcelona–, sobre la comptabilització de les persones assassinades per la repressió franquista a la nostra ciutat, em comentà la xerrada que ell mantingué amb un empleat d’una funerària d’un barri proper al Camp de la Bota, i les xifres no encaixaven. No perquè la gent no morís per altres causes, sinó perquè sols a la dècada dels anys quaranta el terrorisme feixista provocà moltíssims enterraments a Barcelona. El 2014 continuem desconeixent el nombre de persones assassinades entre el 1939 i el 1977, als Països Catalans i a l’estat, a causa de la violència política exercida per l’estat espanyol sobre la gent derrotada.

Els polítics professionals catalans i espanyols de “dretes” i “esquerres” duen 37 anys equiparant les víctimes del terrorisme a un sol agrupament social: el de les persones assassinades o ferides en atemptats d’ETA. També ho han fet la immensa majoria de periodistes dels mitjans de comunicació públics i privats –TV3 ha exercit un paper central a l’hora de difondre aquesta equiparació–. L’acomodament material de polítics i periodistes al període postfranquista demanava allò que, en un article redactat amb el meu company i professor Manuel Delgado, vam qualificar com “la construcció social de l’oblit”. Calia enterrar els morts sota un silenciament polític i mediàtic gegantí que foragités les ombres dels homes i dones torturades, violades, empresonades i assassinades, que eliminés els rastres d’una barbàrie descomunal i que conduís els bassals de sang cap a les clavegueres de la desmemòria. Les cúpules dirigents del PSC i el PSUC (després ICV i EUiA), amb ERC tan callada com la resta de partits, estengueren durant dues dècades una catifa bruta de boques tancades entorn de les víctimes, els familiars i la seva gent. Quan, al cap de 25 anys de la mort del general carnisser, vam començar a sentir la cantarella de la “recuperació de la memòria” pels altaveus mediàtics, tants i tants testimonis i familiars directes ja havien mort. Mentrestant, els nostres polítics no hagueren de patir cap sobresalt per cobrar a fi de mes durant mitja vida a l’Ajuntament, la Diputació, el Parlamentet o el Congreso de lleons petrificats. Els assassins han mort còmodament al llit: al capdavall, per què s’haurien hagut de fer perdonar?

Tornem-hi. Quants morts hi ha hagut als Països Catalans a causa del terrorisme feixista des del 1939? Quants anys de presó acumularen els demòcrates perdedors? Quanta tortura, quanta brutalitat sofriren? Quantes violacions prèvies a l’assassinat hi hagué? Quantes foren les persones assassinades en tot l’estat a partir del 1939: 100.000? 200.000? 250.000? On són tots els cadàvers?

Sobre Mallorca, en Llorenç Capellà publicà el 1977 un llibre dur, duríssim, i tendre, tendríssim, anomenat Diccionari Vermell (Ed. Moll, 1989). Hi documentà amb noms i cognoms l’assassinat de quasi un miler d’homes i dones arran de la repressió falangista immediatament subsegüent en cada poble. Ell féu per a l’illa germana el que totes les institucions de poder públiques catalanes haurien hagut de possibilitar per a cada poble i ciutat: comptar un per un i retre homenatge a la dignitat del record col·lectiu d’aquells avantpassats que donaren la seva vida per nosaltres. La Transició ha proclamat sense parar que les úniques víctimes del terrorisme han estat, quasi en exclusiva, les víctimes de l’independentisme armat basc i català i de l’anarquisme. Mentrestant, els descendents ideològics i de vegades biològics del franquisme han celebrat la inacabable festa de la “democràcia” assassinant, freqüentment amb impunitat, des de les esferes mateixes de l’estat i des de l’exterior. 

El dolor i el patiment ho són per a tothom que el viu: no en saben d’adscripcions ideològiques, ni polítiques ni sindicals. Tampoc en sap el llenguatge, ja que la paraula “terrorisme” remet originàriament a una pràctica estatal –per l’estat del “terror” de la Revolució francesa–, justament pel seu monopoli de la violència. Ja se sap que els vàndals són sempre els altres... Ara bé, topem un problema gros: quina credibilitat tenen els qui encarnen el falangisme sociològic professional a l’hora d’alliçonar-nos, amb la complicitat de l’“esquerra” catalana i espanyola, entorn de les maldats de l’ús de la violència política fora dels marges de l’estat? Dit d’una altra manera: per què durant dècades se’ns mostra una imatge d’unes víctimes i se’ns n’oculten les 100 altres imatges que hi ha al darrere?

Víctimes “bones” enfront de víctimes “enutjoses”: tabú. Són dècades de moralització mesquina que ens han fet empassar com un xarop pudent. On són el rebuig i les cares compungides davant la violència feixista que rebentà milers i milers de vides als Països Catalans després de la seva victòria militar? Reserva espiritual de Occidente. Por el Imperio hacia Dios. España, unidad de destino en lo universal. No hi ha hagut ni un sol judici. Ni un. Res. Constitución i Consenso.

Presó d’Ocaña, anys 40.

L’oblit col·lectiu és molt més important que la memòria col·lectiva. Però tota societat abraça els vius, els morts i els qui encara han de néixer. Avui, rellegint el Diccionari Vermell, he trencat a plorar pres d’una tristesa sobtada tan intensa que em desbarata. Sento odi, fàstic i nàusea. Sento, també i sobretot, amor pels homes i dones menuts que, als Països Catalans i a la veïna Espanya, visqueren i moriren mirant de construir –sovint amb humilitat i generositat–, un dia a dia estimat a còpia de bocins de llibertat i justícia, amb esperit alegre de combat i fam de solidaritat i món nou. Com els retornarem, en nom de la reprocitat, tot allò que ens van regalar? Hi ha manera de fer pagar els crims als culpables? Els néts de les víctimes han d’acceptar el pacte de silenci dels pares respecte als avis? Com s’exorcitzen tants fantasmes? Podem albirar el futur tot esborrant el passat? (Són els fills de la feixistada i els seus còmplices els qui ens han de donar permís per votar?).

Dones preses republicanes (sense data, sense noms...).

Judicis que mai no arribaran, paraules a destemps, records negats i narracions invisibilitzades a les nostres escoles... Què en fem del dolor que uneix els vius i els morts a través d’una tempesta infeliç que ens estreny fort, tan fort?