D'imputacions i patrioterismes

D’IMPUTACIONS I PATRIOTERISMES

L’estat espanyol, producte displicent i quadrat de segles d’autoritarismes, imputa Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per posar les urnes el 9 de novembre del 2014. Fotre el camp d’aquest feixisme reconegut a cada segon és el que voldríem assolir: no hem hagut d’arribar al 2010 ni al 2015 per saber-ho.

Operació anunciada, lògica d’acord amb la concepció de les institucions de l’estat respecte al que estem vivint. Alhora, agraïda munició de recàrrega per intensificar la crida al reagrupament institucional al voltant d’algú que porta 28 anys –1987-2015– en l’exercici polític professional, fins ara màxima representació jeràrquica de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat, els advocats de la qual consten en diversos casos judicials com a acusació contra manifestants i vaguistes a què es demanen 4, 5, 6 i 7 anys de presó per exercir els seus drets, mentre saquejadors de milions d’euros de subvencions públiques com Lluís Millet s’estan plàcidament a les seves mansions, i mentre exconselleres cofoies de si mateixes han deixat anys i anys xavals que no mengen a casa sense beques-menjador i mestres podrint-se sense feina al mateix temps que subvencionava escoles privades, en el context d’una educació pública obligada a fer de serveis socials sense mitjans–. (La degradació de la sanitat pública catalana rep un cert reflex mediàtic, per contra el silenci sobre la destrucció de tots els àmbits de l’educació pública –de les escoles-bressol a l’educació universitària– se’ns apareix com a prova del veritable tabú polític i mediàtic en què es constitueix –fins i tot per als sindicats grocs majoritaris, curulls d’alliberats sindicals que segueixen aferrissadament un sol principi: qui dia passa any empeny–.)

Patriotes de casa bona. Patriotes burgesos. Els qui el 2012 votaren la reforma laboral amb el PP –signada per CCOO i UGT–, els qui han anat acumulant morts sota custòdia policíaca i repressió, els qui han aclucat els ulls davant del patiment de tanta gent gran amb pensions de misèria i de joves empesos a la desesperació del no-futur o a l’exili econòmic.

Ahir, dins L'esquerra independentista, Artur Mas i l’Apocalipsi: procés o independència?, intentava sintetitzar l’intent poc intel·ligent i poc galdós d’identificar Mas, Catalunya, procés i independència. Les barrabassades vessades sobre la CUP són massa ridícules per fer-ne objecte rigorós de debat. Deso un record precís clar de determinats àmbits de la meva infantesa, tota la dècada dels seixanta: sense un ral a casa, els ous anaven comptats, la carn... el menjar era un tresor i ma mare ens disciplinava sobre despeses i contencions financeres. Jo era un marrec, i el pare, un editor militant del PSUC –fins que el feren fora amb més companys per qüestionar els immobilismes de la direcció, crec que fou el 1968–, publicant en català poesia i teatre i de tot com un kamikaze... multat, censurat, detingut, empresonat, arruïnat. I els patriotes, els tradicionals patriotes –els qui retreien a Franco haver prohibit l’ús del català, però no pas la cacera paroxística d’anarquistes i rojos i els afusellaments quotidians fins al 1952–, quin ajut oferiren a casa, als meus pares, a la causa sagrada de la resistència cultural, del preservar la llengua i la cultura, el pensament escrit en català? Cap. Res. Zero. La seva pàtria no era Catalunya, sinó els diners, de la mateixa manera que ho eren per a la Gauche Divine.

Patriotes. La meva àvia Joana Massanés i Figueres ens en parlava, ella agafava el telèfon a Omnium Cultural, i n’obria i en tancava la seu i picava a màquina i endreçava i feia la feina que hi feia, durant dècades. I així jo sabia de les preocupacions quotidianes d’alguns patriotes mentre l’11 de Setembre del 1968 qui sortia al carrer a la Torre del Baró amb la senyera davant la policia espanyola eren companys treballadors nascuts a Jaén, una ciutat andalusa l’estadi de futbol de la qual s’anomena, encara ara, La Victoria. No tothom és al mateix sac de l’obscenitat, no hi ficaria mai aquella gent companya dels pares que sota el franquisme eren al FNC i que defensaren el seu projecte polític des de l’honestedat, el respecte i la diguem-ne sensibilitat social. Al sac dels potentats no hi fico, evidentment, la gent avançada i humil esquerrana que n'era ben al marge, com en Joan Oliver,  en Fèlix Cucurull, en Manuel de Pedrolo, en Jordi Carbonell, i la gent que creà les beceroles del que acabà sent l’esquerra independentista, ells i tantes persones anònimes que lluny de representar-se com a patriotes exerciren com a defensors del combat per la llibertat plena de la nostra societat, d’aquesta dissortada pàtria. Aquesta gent mai no es penjaren medalles. Mai.

Patriotes. Em refereixo a aquella gent d’ordre i de classe benestant  per a la qual la transició ha estat gaudi, benefici i poder –junt amb els professionals d’una esquerra que ja el 1977 deixà de fer d’esquerra–. Tant se val la pobresa d’una societat, ni les formes distintes de l’explotació, tant se val el patiment dels miserables nascuts aquí i allà, dels qui romanen reclosos a les presons com a carn de canó des d’aleshores fins al present, dels represaliats polítics anarquistes i de l’esquerra independentista, dels militants organitzats i autònoms que han plantat cara sempre i arreu. Tant se val. Tant se’ls en fot. Tant se’ls en dóna el món real, el de les condicions materials de vida dels homes i les dones del carrer.

Si la CUP hagués ocupat el poder als darrers 40 anys i hagués exercit la venjança de classe –en paraules d’en Xavier Díez– tot enviant advocats de l’Administració pública que hagués governat a esclafar judicialment i empresonar banquers, m’agradaria veure quanta solidaritat serien capaços de manifestar aquests patriotes nostrats de classe alta. Els mateixos patriotes que, abans de ser esclafats pel reclam popular de la independència des dels carrers, decidiren afegir-s’hi a fi de convertir la lluita per conquerir-la en un procés que, es digui el que es digui, continua enclavat no sé on. I sense estructures d’estat.

Per tot aquest farcit de raons de tota mena resulta delirant identificar Mas, Catalunya, el procés i la independència. No ens pertoca assenyalar què farà la CUP respecte a la investidura –vaig fer-ne una agredolça sèrie de vuit peces fa unes setmanes, referida a la de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest proppassat juny, perquè les simbolitzacions de les coronacions són atractives de tan grotesques–, però diria que autodestruir-se per engegar 15, 25, 35 anys enrere el combat duríssim de l’esquerra independentista a canvi de... procés congelat en el temps i l’espai, no és un camí polític falaguer si el que pretenem és encoratjar-nos i organitzar-nos en la construcció d’una via veritablement alliberadora. Les traïcions de classe deixen un regust més aviat desagradable.

Reclamo de nou a Artur Mas que, més enllà del fet que encarni interessos de classe i de partit concretíssims –també les CUP n’encarnen–, cedeixi el pas i faciliti el canvi que aquesta societat necessita erigir. Si realment comprèn que el que està en joc no són trajectòries individuals pretesament brillants, daurades, impol·lutes, immaculades, metafísiques, perfectes i apologetitzables fins a la sacietat, sinó un projecte polític col·lectiu transformador, tant de bo es plantegi d’obrir el camí de la mateixa manera que d’altres portem tota la vida obrint-lo travessant pedregars de precarietats vitals, polítiques i laborals.

La Meridiana popular no es dóna com a filla ideològica del regionalisme burgès, sinó de la Catalunya treballadora. Fem-ho ara, fem-ho ràpid i fem-ho bé, perquè el patiment diari de tanta gent durant tant de temps ho exigeix imperativament.

L'esquerra independentista, Artur Mas i l'Apocalipsi: procés o independència?

L'ESQUERRA INDEPENDENTISTA,

ARTUR MAS I L’APOCALIPSI:

 PROCÉS O INDEPENDÈNCIA?

El retruny ensordidor i feixistitzant que dia rere dia s’aboca des de les dimensions diverses de la cultura totalitarista colonial sobre els sectors socials rupturistes de la societat catalana pren la forma d’un martelleig surrealista, tan implacable que uns segons de distracció poden conduir un diputat a afirmar en una roda de premsa que la gent independentista hem perdut el plebiscit, obviant-hi allò que resulta evident des de qualsevol perspectiva analítica mínimanent crítica: tot fenomen social és exclusivament comprensible situant-lo dins del context en què s’esdevé.

I aquest marc social, estimats lectors i lectores, futurs senyors i senyores diputats, és senzill de descriure: societat capitalista, societat colonitzada i 300 anys de cultura política autoritària, la qual cosa es manifesta en un seguit de fets incontrovertibles: 1) és una tupinada que de 250.000 catalans que resideixen fora de les fronteres estatals espanyoles la immensa majoria no hagin pogut votar; 2) és una tupinada que centenars de milers de nous catalans arrelats aquí fa una pila d’anys, persones sense la condició jurídica de ciutadans espanyols, tampoc no hagin pogut votar –la qual cosa no provoca gaire escarafalls ni tan sols entre les organitzacions polítiques que n’haurien de fer denúncia–; i 3) és una tupinada la prohibició legal vigent que els xavals i xavales catalans majors de 16 anys i menors de 18 romanguin exclosos del dret de vot. Concloure que en aquestes circumstàncies hem perdut un plebiscit cau pel seu propi pes fins al capdavall de l’espadat de l’infern de la no-democràcia. Patim-patam-patum: hem guanyat, oi tant que sí.

Afegim-hi que en aquests moments s’estén damunt l’esquerra independentista la primera tempesta de l’apocalipsi, filla d’un regionalisme burgès esdevingut en un tres i no res dispositiu ultraterrenal –per sobre del bé i del mal– amb la capacitat d’alliçonar-nos sobre com es construeix la independència d’una part dels Països Catalans. Els botxins nostrats de la Transició es permeten alliçonar-ne les víctimes, déu n’hi do! Mentrestant, ni referèndum d’independència ni res. Per què? Perquè el guanyaríem. Aquestes són les misèries del procés, caracteritzacions tristes del món real.

Dins l’actual marc de relacions l’anomenat “processisme” no fa sinó alimentar la representació que Catalunya, Mas, el procés i la independència són fil per randa la mateixa cosa, el mateix fenomen social, l’única realitat en el camí d’una emancipació boirosa i figurada. Alhora, es demostra que –per reeixir en la realització de la independència i el seguit de transformacions socials que la majoria social d’aquest país necessita– s’haurà de desenvolupar una legalitat pròpia amb l’objectiu d’articular els canvis que cal materialitzar. D’entrada, per disposar dels recursos propis i dur a terme polítiques socials que resolguin els efectes d’unes polítiques econòmiques miserabilitzadores per  a les classes populars. Dit d’una altra manera: la perpetuació anual dels pressupostos autonòmics implica la perpetuació de la pobresa per a centenars de milers de catalans, homes i dones, adults i infants.

Podríem reflexionar, llavors, sobre si és una tupinada ideològica i política remetre al dret de decidir quan el que es dirimeix és el dret d’autodeterminació de la societat catalana i de totes les societats del món. O si és una tupinada convertir un potencial referèndum en un procés consultiu el 9 de novembre del 2014. O bé si és o deixa de ser una tupinada sostinguda xantatjar tothom –“O hi ha llista única o no hi haurà eleccions”– i equiparar el procés amb una figura amb dècades d’exercici polític al darrere. No repassaré la carrera política d’Artur Mas, simplement recordem que com a professional s’estrenà l’any 1987 en qualitat de regidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona i que des d’aleshores no ha parat d’empalmar càrrecs públics. Tanmateix, en comptes de denunciar, des d’una prepotència que almenys a mi em fa envermellir, “campanyetes” –menystenint-hi el debat sobre la continuïtat del projecte polític que la seva figura encarna–, Artur Mas hauria de ser prou intel·ligent per adonar-se que avui disposa d’una oportunitat única a fi de representar-se –ni que sigui formalment– com un –amb perdó– líder (en J., company, hi afegiria magnànim): després de 28 anys a les institucions això consistiria a cedir el pas, a enretirar-se i facilitar l’obertura d’un autèntic rumb processual cap endavant amb altra gent que no arrossegui sobre les espatlles determinades responsabilitats poc falagueres per a la resta de mortals de les classes subalternes. Aquí s’hi barregen els interessos econòmics de grans grups empresarials, la perpetuació de direccions polítiques de CDC temorenques de mostrar-se si no és a través de la figura de Mas, i la mesquinesa individual que empastifa tot humà quan un exerceix càrrecs de poder durant tants anys. No cal haver viscut com a professional de la política des del 1987 com Mas per entendre que un no té mai el poder, sinó que el poder et té –per això la CUP defensa i practica que amb quatre anys fent de diputat, de diputada, n’hi ha prou (per al meu gust, massa i tot: amb dos anys ja és suficient [transmissió de l’experiència a les assemblees compartint-hi el treball col·lectivament i recanvi immediat perquè ningú no arribi a creure que té la potestat de dir i de proposar coses que les assemblees no han debatut])–.

Què farem, doncs, tots plegats? Ara com ara, el full de ruta processual –amb una ANC asseguda amb desacomplexada placidesa al Parlament i una ERC abduïda per CDC– no ens aclareix quan farem el salt. El pas. El trànsit. No es tracta de saltar cap a l’abisme perquè l’abisme és això, aquí on som, i per sortir-ne caldrà algun dia obeir la nostra pròpia legalitat. Mentre no sigui així, pressupostos autonòmics, eleccions i eleccions. Amb la paradoxa de contemplar com les mateixes forces independentistes majoritàries gosaran acudir al desembre a conteses electorals espanyoles per veure si amb una nova configuració del Congrés espanyol es dóna la possibilitat que... bla, bla, bla... procés, procés i procés (declaracions en castellà d’Oriol Amat –núm. 7 de Junts pel Sí– a una ràdio alemanya el 26-IX-2015: valuosíssims tres primers minuts), és a dir, pressupostos autonòmics, bucle social i espàcio-temporal, dia de la marmota... per acabar votant no la independència sinó una fantasiosa proposta estatal de nou estatut.

Costa tant comprendre que tota l’energia de l’independentisme s’està situant gradualment, d’una manera imparable, a la banda de l’esquerra política? I que un sector creixent d’aquest espectre se situa –des de posicionaments anticapitalistes– en termes de confrontació directa respecte a la Transició viscuda des del 1977 i respecte a qualsevol intent de mantenir-la viva sota qualsevol forma i context?

Ni el poble ni la societat catalana són un agrupament compost per babaus que, a tall de ramat displicent, derraparà pels penya-segats de la serralada si de cop i volta abandona el pastor de torn. Només el poble guia el poble, i us asseguro que la lectura principal dels votants que viatgen en metro no és l’Apocalipsi segons sant Joan –d’altra banda, una bella lectura–. Estem vivint la constatació d’una extraordinària voluntat col·lectiva, majoritària, d’anar molt més enllà d’on som. Complicat? Sí, ja ho sabem, això és obvi. Per tant som-hi. Primer pas: com organitzem la necessitat major de disposar dels nostres propis recursos per garantir l’accés de tothom que ho pateix al menjar, l’habitatge, la sanitat i l’educació, els serveis i les cobertures socials, a uns treballs en condicions laborals i salarials dignes?

Arribar a la independència demana una convicció ferma, l’assumpció d’una capacitat multitudinària de practicar-nos lúcidament per desbaratar els deu mil paranys de l’ordre establert. I demana sobretot integrar en la consciència que, a la fi, seran els fets que protagonitzem –i no pas els vots en còmodes terminis quadrianals– el que ens conduirà cap a la llibertat i la justícia social.

Que cadascú –persones, moviments, associacions de tot tipus, organitzacions polítiques i sindicals–, es miri al mirall per rememorar on era als setanta, als vuitanta, als noranta i fa deu anys; on és ara, i on vol ser demà. Demà no és el futur, demà és demà dimecres 30 de setembre del 2015. Per a la classe treballadora catalana és mentida que hi hagi més dies que llonganisses: hi ha una necessitat imperativa de transformar la societat ara. Tot aquest moviment neix i creix als carrers. Qualsevol apropiació total per part del parlamentarisme d’aquest trànsit social excepcional infantat sobre les llambordes afermarà el procés, però no la independència.

 ***

Post scriptum: en acabar de penjar l’article un s’assabenta de la imputació de Mas, Ortega i Rigau. Miraré d’esbossar per escrit, demà, el que em suggereix (que crec que serà abundós i força compartit, perquè d’aquesta jugada de l’estat poden sortir-ne encaminaments ara mateix imprevistos).

La ciutat: depuradora d'individus o col·lectivitat d'éssers lliures?

la ciutat: depuradora d’individus

o col·lectivitat d’éssers lliures?

[AVUI, 17-I-2002]

Gerard Horta

[Ciutat de ciutats, Oriol Nel·lo. Empúries. Barcelona, 2001.]

Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans, du anys rodant per Europa i els EUA en qualitat de professor convidat i investigador, i a més ha escrit d’una manera prolixa sobre l’organització territorial de Catalunya i les transformacions urbanes de la capital, Barcelona. A Ciutat de ciutats sintetitza en certa manera el rerefons que dóna lloc a les línies anteriors: s’hi comprenen cinc articles llargs reescrits i ampliats, acompanyats d’una bibliografia, dos índexs –onomàstic i toponímic–, unes notes tan necessàries com interessants quant al que aporten i una coberta magnífica, tot plegat ben enquadernat.

L’eix central d’aquesta recopilació versa entorn del procés d’urbanització a Catalunya. Els cinc blocs remeten, en el primer capítol, al debat teòric general mitjançant el qual s’ha mirat de delimitar el fet urbà per poder definir què caram és o no és “ciutat”: els confins socials de la ciutat a què apel·la Nel·lo són, al seu torn, els generadors dels confins administratius i jurídics ulteriors. Per ventura els processos de jerarquització i estatalització en fan, de la ciutat, la víctima primera, i alhora, la primera redimida. Cadascun dels bombardeigs que la gran capital catalana ha patit als últims tres-cents anys revela la potència indomable de la seva ànima: erigir-se com a societat lliure, realitzar els projectes de col·lectivitat a què Nel·lo remet contínuament. Fora de les classificacions, és evident que contextualitzar qualsevol recerca sobre l’espai urbà demana establir-ne el marc a partir dels trets que defineixen les xarxes implicades en els processos d’urbanització, sense que d’aquí n’hagi de sortir una apologia –el risc etnocèntric– que acabi legitimant la construcció d’autovies urbanes i delegacions de govern per a virreinetes presumides i analfabetes al Pol Nord. Al segon capítol, s’hi afronta el procés d’urbanització de Catalunya en el context canviant dels models diversos que s’han donat com a “ideals” tant per al país com per a Barcelona al llarg de períodes de la història ben distints, i s’exposa a la llum de la raó l’infaust precepte que considera la dualització camp [Catalunya]/ciutat [Barcelona] com la causa de la desigualtat, per comptes d’entendre que és justament el procés d’integració en l’estructuració capitalista el que esdevé faedor d’¡injustícies i diferenciacions socials. Avui dia, afirmar idees tan òbvies i empíricament evidents com aquesta ja representa un alè d’aire, tanmateix cal fer-ho atesa la ignorància extrema, si no mala fe recòndita, dels qui desconeixen que fou a l’espai urbà barceloní que, el 1936 i el 1937, s’hi reeixí a realitzar els cims més alts de llibertat i igualitarisme dins la història contemporània de les societats industrialitzades. Al tercer bloc es plantegen els motius que podrien explicar-nos el procés de metropolització de Catalunya i els efectes socials que en deriven, alhora que s’hi adverteix del perill d’un creixement “insostenible, ineficient i insolidari”. Al quart, l’autor proposa de resoldre la conflictivitat actual que implica l’urbà respecte a les seves potencialitats centrant-se en tres dilemes bàsics: la forma urbana, la funcionalitat i l’equitat. I, a la fi, al cinquè capítol, Nel·lo advoca per remarcar de nou el vincle indestriable sobre el qual la ciutat ha de trobar el seu lloc en el futur d’aquest planeta, aquell que integra “projectes, normes i valors col·lectius capaços de resoldre en benefici de la majoria els dilemes que el futur de la ciutat planteja”. De Jesucrist a Marx, dels gnòstics del segle II als anticapitalistes del segle XXI, tots els moviments veritablement modernitzadors han acudit, des de la marea racionalitzadora de la consciència històrica, a aquest precepte: abolir la injustícia, organitzar la societat (aquí, la urbana) en benefici no pas de les elits, sinó de la –mai millor dit– ciutadania.

Procés urbanitzador

Ciutat de ciutats mostra un contingut obert i un anhel inequívoc d’avenç. Hi són en Cebrià de Montoliu, Cabet, Owen, Verdaguer, Carles Pi i Sunyer, una llarga corrua d’humans i de grups socials marginalitzats, i també, en certa manera, els masovers urbans actuals, Laureà Figuerola i tot l’esperit transformador que l’autor ha copsat del moviment català. Hi són igualment les disputes de campanar entre els funcionaris que ens imposen el seu ordre (per cert, durant més de deu anys de musiqueta fastigosa al metro, ni un sol cop he sentit Umpapah ni l’Ovidi i el Toti ni... sisplau, que facin fora la musiqueta d’una vegada!, prou de publicitats obscenes de la Nike a l’estació d’Universitat, què s’han cregut?), aquells que des de cada decisió presa ara mateix estan arruïnant el futur de les nostres filles, condemnades a sobreviure sota el classisme dels mandarins públics. Hi són, també, els referents diversos de l’autor de l’esfera acadèmica: geògrafs, urbanistes, sociòlegs... potser no hi és el seguit dens dels fills de l’antropologia urbana, des de l’Ulf Hannerz fonamental de fa vint anys (Explorar la ciudad) fins al Delgado d’ahir mateix (El animal público). I valdria la pena atansar-s’hi, ja que analitzar els sistemes de relacions, al nostre context, no pot sinó confirmar conflictes: la realitat feta de projectes diversos, expressions de correlacions dinàmiques de forces socials oposades pugnant per trobar un lloc i un temps sota l’eternitat, autèntica Mare de Déu de les construccions socials.

Hi ha un comentari que pensem que Nel·lo compartirà, per bé que el fem després de capgirar una crida que ell du a terme cap al final del llibre: pensem que els grans projectes socials, fins i tot els més petits –combatre pels equipaments del barri, celebrar una trobada de veïns al parc o al carrer, tirar endavant la marxa d’un ateneu popular–, aquells mitjançant els quals s’ha anat vehiculant el corrent racionalitzador de les societats, no s’haurien de posar al servei dels qui tenen el poder de concretar-los (Nel·lo es refereix als polítics, els gestors, els funcionaris públics, els qui pontifiquen sobre les necessitats dels ciutadans sense que els ciutadans hi participin): són els polítics catalans actuals, tan superbs, els qui haurien d’estar al servei dels grans i els petits projectes de modernització impulsats des dels espectres conscients de la societat.

El progrés no consisteix a pintar el Raval de colors lluminosos mentre els derrotats de la Guerra Civil i joves miserabilitzats remenen contenidors pudents dia rere dia, obligats a fugir a altres guetos, ni a respondre les demandes de moviments socials antiespeculadors enviant-los policies proavalots sortits d’una versió gore, cutrenca i tricòrnica de L’Espanya dels simis. El progrés tampoc no és emparar les màfies immobiliàries que saltironejaven sota el franquisme i que continuen bellugant-se a l’empara de plans urbanístics municipals redactats, en massa casos, pels servidors de les dotzenes de tiranots postfeudals que ja feien d’alcalde sota el règim de Franco. Nel·lo n’és conscient, aquí rau la confiança que dipositem en les reflexions que ens mostra. L’estat i els seus defensors necessiten la societat per xuclar-ne la vida a través d’hipoteques, cadenes de muntatge i exposicions d’art, en definitiva les parets invisibles de la nostra presó; per contra, la societat, la ciutat, només es necessita a si mateixa per agermanar els somnis de l’inconscient col·lectiu amb l’esperança incommovible dels éssers. L’efervescència d’un sol individu és el principi del trànsit social.

Oriol Tramvia (1977) + David Cameron: Bèstia

Oriol Tramvia al Zeleste.

ORIOL TRAMVIA (1977): BÈSTIA

Potentíssim Oriol. Bestialitat o res.

 

David Cameron, primer ministre anglès. Ficà els genitals dins la boca d’un porc mort com a acte prescrit en la iniciació ritual d’una germandat elitista.

Europa, oh Europa!

De la religió com a pràctica aforística...

DE LA RELIGIÓ COM A PRÀCTICA AFORÍSTICA,

DE LA POESIA COM A PRÀCTICA RELIGIOSA,

DE L’AFORISME COM A PRÀCTICA POÈTICA

(SOBRE DE LA NOTA DEL PREU DEL SOPAR DEL MOSSO, D’ENRIC CASASSES):

DEL MISTERI CREADOR EN DEFINITIVA

[PATÉ DE PEDRA, 31-VIII-2002]

Gerard Horta

Amb la penetració ara càlida ara freda de la tardor, i la pols cobrint-nos, fa unes mil·lèsimes de segon va presentar-se a Barcelona un altre llibre publicat d’Enric Casasses –De la nota del preu del sopar del mosso (Edicions del Khan; apartat de correus 348, 08080 Barcelona)–, aparegut tot just a continuació de la celebració estiuenca d’UH (Associació Cultural Container, [tel. 938 440 719], Centelles), “poema d’alta velocitat” del mateix autor que, en un context més allunyat de la misèria espiritual que predomina als diversos àmbits del poder artisticomercantil d’aquest país arrasat, seria festejat en qualitat de veritable obra de capçalera de la poesia catalana del segle XX. La gestació de De la nota... –traduïda a l’exèrcit espanyol per Marta Vendrell Costa-Pau (costa la pau, costa, però si no hi ha justícia ¿com n’hi pot haver?)– abraça el període comprès entre els anys 1984 i 1995, i una de les seves lliçons principals –fer-nos saber que el mosso no ha sopat malgrat pagar-ne el compte– ja es reflectia com una admonició dura, bella i contundentment enriquidora a les primeres pàgines d’un altre llibre de Casasses titulat Inània i bacallà al principi i Plaça Raspall al final, infantat entre la tardor del 1986 i la del 1987 (publicat massa anys després d’escriure’l, per a vergonya i escarni dels oficinistes culturals dels Països Catalans i dels aristòcrates d’alguns jurats literaris, inclosos els gironins, entestats a premiar el tedi esgarrifós del greixum excremental del darrere –és a dir, del cul– de funcionaris que fingeixen ser). Al principi d’Inània... “un mosso/plorós/deixà/mig plat/de ba-/callà”. Més endavant topem una clau interpretativa de les que obren tots els panys: “Als meus/ escrits/ no hi ha/ res es-/ copit,/ tot és/ calcat/ exacte/ d’un mapa en/ relleu/ del Pi-/ rineu/ axial/ i de/ les ins-/ truccions/ d’ús d’u-/ na llauna/ mig buida/ de sopa/ i de/ la lletra/ petita/ d’un número/ de sort/ dubtosa/ que ja ha/ passat/ i de/ la nota/ del preu/ del sopar/ d’ahir.” Respecte a la constatació que el mosso no ha sopat, rodeu per Barcelona i compteu-ne indigents..., i els éssers d’anímiques humitats ressecades, idees somortes i clarividències deficients.

Val la pena que remarquem, d’una banda, la importància del bacallà entre els pescadors occidentals a l’hora de recol·lectar trossets de supervivència, i, de l’altra, la potència creativa nascuda d’inànica vacuïtat. Un àngel que feia de bibliotecari anomenat G. Bataille comprovà cara a cara amb la vida i la mort que aprofundir l’escala del dolor implica alhora amplificar la percepció del plaer: els mapes d’aquests trajectes inclouen les gammes magnífiques de calidoscopis il·limitats i, en el cas de Casasses, la seva extensa obra pot lligar-se mitjançant fils invisibles de maneres diversíssimes, com ara amb la paraula que vincula Inània... i De la nota... Les distintes tradicions planetàries de “relligar-se” ens diuen que, una vegada un ha evolucionat prou per transcendir-se i fondre’s amb  l’univers  igual  que  el  formatge calent es fon amb el pa –instant en què ja no es distingeix el pa del formatge, ni l’individu del tot–, llavors tot esdevé vacuïtat –i no interpreteu que el buit està motivat per la plenitud de la panxa, llevat que estiguem d’acord que la panxa, com la divinitat creadora, forma part d’un altre pla de l’existència, una conclusió que hauríem de qualificar, si més no, com a extremament agosarada–. Reconèixer que entre la vacuïtat de la qual va néixer el cosmos i la vacuïtat-finalitat del recorregut evolutiu de les humanitats hi ha inània i bacallà i un mosso sense sopar, i entendre’n els sentits, ens pot empènyer a celebrar l’aplec festiu, salvatge i meravellós en què pagar el compte del sopar sense haver-ne tastat un mos esdevingui una afirmació pura de vida, o sigui: de creació. El primer acte creador de déu va consistir a no-fer. Tot era no-res (no-coses), no-coses sense fi i llavors llum (al principi, doncs, tot era llum infinita). I aleshores no-fer. No-fer va ser negar un espai de no-coses, crear un buit i, en aquest buit, manifestar-s’hi mitjançant coses: l’univers sensible que coneixem són aquestes coses. I entre nosaltres, des del món de la multiplicitat de les coses, i el món de la unitat de les no-coses... un vel, o potser set. I l’ànima de l’Enric, que és sàvia i antiga, ens parla justament d’aquest model creador, el d’un mosso que no-fa, perquè després del no-fer ve l’acció de fer. Pura mística poètica, nois. “Mística”, és a dir, misteri. “Poètica”, és a dir, creadora. El misteri creador d’un Enric-mosso.

 

Anem a pams. En Joan Coromines, que mai no llepà el cul pudent i brut dels vanitosos, defineix el terme aforisme, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, com una “dita breu que hom dóna amb caràcter de regla”, i ens explica que aquesta paraula deriva d’un mot grec que significa “separar, definir”, el qual mot prové al seu torn d’un altre que vol dir “fita”. Doncs bé, De la nota... se’ns mostra en forma/contingut de poemes: i, en realitat, cadascun d’aquests poemes és aforisme de concentració lírica tal que cor, poesia i religió esdevenen u(h). De la nota... són una pila de faules de les quals es desprèn una ensenyança oberta a consciència vital: l’experiència interna és coneixement sense intermediació. No necessitem explotadors ni esclaus, ni professionals de la política ni oficinistes de la cultura, ni recaptadors d’impostos ni psicòpates amb xapa i pistola que torturen i assassinen xavals indefensos, ni arquebisbes tramposos i viciats faedors de la impostura terrenal ni putos periodistes del poder i l’egocentrisme, ni traficants de mentides podrides i de divises... No necessitem porcs assassins i còmplices d’assassinats, massacres i programacions televisives. Ara que la Terra bull vull bategar des d’un cor a explorar per viatjar enllà de compendre el que t’envolta com si tot fossin objectes. Al tombant d’aquest segle no hem superat la corba i ja hem derrapat, no, més: hem bolcat i el motor s’incendia. Hem après, si bé d’una manera tardana, que hi ha dos tipus de coneixement i 4.937.416 estats de consciència diferents. Centrem la nostra mirada en la primera qüestió per raons d‘espai i perquè la vida és llarga però les encarnacions són curtes. Hi ha un coneixement que ve de dintre d’un mateix, i n’hi ha un altre que ve de fora d’un (esotèria i exotèria). El coneixement que prové de l’interior troba a l’exterior tots els senyals del món: la validació interna dóna sentit a aquest coneixement i, simultàniament, l’exterioritat el confirma. Fa uns quants milers d’anys, Hermes Tris(t)megist batejà aquesta confirmació com a correspondència. No es referia pas al correu, sinó al lligam dinàmic que uneix cada una de les parts més petitones de la cosa aquella en què estem ficats. Ha calgut que, tot això, altres homes i dones ens ho anessin recordant i ho anessin vivint i vivificant i revisitant, en el decurs dels temps del túnel negre que precedeix la llum allà al final, des de camps com el de la poesia conreadora de blat americà, arròs asiàtic i pa europeu espirituals. Un d’ells fou Arthur Rimbaud, per necessitat, perquè ni ell mateix ni la comunitat que l’envoltava perdés el fil. Un altre és l’Enric Casasses, malgrat que ell no ho sàpiga i que alguns cops s’interpreti a si mateix completament a l’inrevés del fil que les seves lletres estan teixint (això succeeix poc, sí, però li passa: a ell i a tothom i totdon). Casasses ha estat marginat de l’espectacle fins al 1993, fora d’això ha escrit, no ha parat d’escriure al seu propi llibre de la vida, i a fe que aquesta escriptura pot llegir-se com un llibre sagrat. Enrique Eskenazi hauria pogut dir que Orígens (el del segle II d’Alexandria) hauria dit entorn de De la nota... que es tracta d’una  obra que  es  pot  interpretar  somàticament –d’una manera literal; terraqüia; sòlida; física; des de la percepció sensible–,  psíquicament –d’una manera al·legòrica; aquàtica; líquida; psicoanímica, des de l’emoció–, pneumàticament –des de la superació de l’ego, d’una manera transfigurada i transfiguradora, entenedora dels principis que regeixen l’univers i la vida del carrer; aèria; gasosa; espiritual; des del pensament– i gnòsticament –fusió: la dissociació queda enrere, el lector esdevé llibre vivent, comprensió plena en moviment quiet;  ígnia; electromagnètica; divina; des de la intuïció–. L’analogia va néixer abans que nosaltres. De la nota..., UH, Plaça Raspall... representen per al lector possibilitats de realitzar creació, ja que estem referint-nos a textos vius i el poeta –a l’igual del cabalista– es preocupa d’entendre les lletres del seu cor i de relligar-les: això és la veritable, única i primera de les religions, això és la religió. ¡I més encara: això és la poesia! La mobilitat de De la nota... condueix inexorablement aquest llibre, en efecte, a ser reeditat, ampliat i aprofundit successivament d’ara endavant, d’ahir a demà.

Albert Einstein sostenia el moviment és el principi dinàmic de l’univers perquè no hi ha imant omnipotent d’imbecil·litat que ens aturi en un lloc per sempre més. Aquest sacseig de l’ànima que simbolitza De la nota... és una oportunitat per reinterpretar-se, rescriure’s i ressignificar-se. Petita i desbordant ocasió de les ocasions que fa de motiu, font i destinació de la poesia mateixa: una transfiguració individual que, com l’amor, desbarati tots els sentits; ¿per ventura podrà transformar el món el poeta que no es transforma a si mateix?, aquí rau autèntica i primordial revolució, mama-mamella generosa de totes les altres.

Un dels primers –cronològicament– poemes-aforismes, incitació encoratjadora a regar la llavor i al mateix temps senyalització de l’abisme, diu: “Vigila què fas amb la vida que la vida t’ho farà a tu, que les rates es mengen els cors de la gent de cor de rata i el buit omple els cors dels sense cor.” De la nota... és bram xiuxiuejat vessant sensibilitat  per constatar que l’acte de relligar-se amb el blau del cel és una pràctica aforística: “jo separo, defineixo”, en efecte, la qual cosa vol dir que identifico (enteneu la citació amb què l’autor encapçala un dels poemes-aforismes?: “la simple identificació planteja problemes”, R.I. Burns), integro i aleshores transcendeixo. Els trànsits clandestins de l’ànima són invencibles perquè hi ha una fita i perquè la seva essència és la gràcia del cant, la pedra arrodonida, l’olor de les pinyes i les ferides dels gossos. I la pols cobrint-nos.

Els poemes-aforismes de l’Enric són valents, perquè si no fos així serien –ho compartim amb Guy Debord– merda per als mitjans de l’espectacle. Són joiosos, malenconiosos, alegres, tristos i destarotadors com la cara oculta de la Lluna, que no va maquillada i que no gosa exposar impúdicament la misèria dels seus budells, un estadi del recorregut, clam ferit de vida dolça, dolcíssima, i dolça i amarga i més dolça. El text que obre el llibre, titulat “Negun home és visible” en paraules extraordinàries de Ramon Llull,  és una sobredosi d’èxtasi per estabornir-nos damunt la gespa, el llibre descol·locat i el cos en forma de creu sota el Sol del migdia i els ulls oberts i la boca obrint-se a sons de músiques d’estrelles i la polla erecta com la xona dilatada liqüificant-se, generant llum de colors i carn de la meva carn i sang de la meva sang. I si no ve la policia de l’ànima o la pseudoraó disfressada d’ego monotemàtic per engarjolar-nos a la presó/al manicomi, o l’oficinista cultural a censurar-nos/a matar-nos de gana, podrem llegir-nos a nosaltres mateixos llegint De la nota del preu del sopar del mosso fins a la pàgina darrera aprenent-ne.

L’avantguarda és filla de la tradició, és una baula de la tradició. I la seva fita, el contingut del telegrama col·lectiu a la lluna de València. Si algú en dubta, que llegeixi aquest llibre. Deixem  enrere la terra de l’afecció a la materialitat –el 90% de la humanitat viu en aquest metafòric “Egipte”–, travessem el desert en què som, amb prou feines percebem la capacitat de veure un jardí indescriptible: ¡els fruits dels arbres són llesques de pa amb tomàquet  amb  les  quals  dialoguem!  L’Enric  Casasses  fa  aquest viatge amb nosaltres –nosaltres amb ell–, induint-nos a passar pel text per arribar a allò no textual. Fora d’això, densitat obscura que no desapareix ni es crema sinó que es transforma tot alimentant parts palpables –bé que ara visibles després invisibles– del tot,  i temps i aprenentatge i l’home del sac i el teu fantasma i tu. I llum que no  desapareix ni es crema sinó que alimenta parts palpables... I déu a l’altra banda de la ribera, rere set vels, jugant a l’amagatall. I esperant que tornem a casa per sopar plegats, estimant-nos des del volcà de la calidesa més bèstia i més tendra de l’univers.

El missatge que m’ha donat allò que és fora del temps és aquest: qui governa les eines obre camí invisiblement, creient enllà de la creença, reparant, escrivint, intuint el foc. Ho diem a folls, no a sords. Poesia i revolució són això: mirades entrellaçades de la comunió viva del camí del cor del mosso “llançat com un roc a estavellar-se per ella”. Besar la vida a boca de canó és interpenetrar-la, abraçar l’inconegut tremolant atemorits, petonejar l’abisme sota una pluja de pols cobrint-nos. Podem dir-ne, també, amor. L’amor que desbarata tots els sentits.

De contar l'extraordinària vida quotidiana

DE CONTAR L’EXTRAORDINÀRIA VIDA QUOTIDIANA

[AVUI, 9-XI-2000]

Gerard Horta

[Vides de tants, Albert Mestres. Proa. Barcelona, 2000.]

Tractar de la tasca d’Albert Mestres (Barcelona, 1960) resulta gairebé angoixant per la prolixitat amb què, als últims anys, s’estan publicant els seus fruits. En coneixem ja dos poemaris, dues novel·les, textos dramàtics, peces teatrals, una òpera, una cantafaula, una recerca junt amb M. Piera sobre el moble a Catalunya, traduccions entre altres d’obres de D.A.F. Sade, Villiers de L’Isle-Adam, Marcial, C. Nodier, G. Steiner i F. Pessoa, i l’edició de tres composicions del nefastament silenciat Josep Robrenyo; a més, els seus escrits sovintegen els números de la revista El Contemporani. Un apropament, ni que fos pel broc gros, a tanta lletra aplegada reduiria aquest espai fins a extrems insuportables.

Escrivim sobre un pou de coneixement literari que, lluny de l’estupidesa rosegadora d’esperits pròpia de patums saberudes, no s’arronsa a l’hora de qualificar el que veu des de la crítica racional –dins un paisatge en què de tenir dos dits de front i un poc de cor se’n fa heterodòxia, si no proesa–. Defugint classismes, Mestres reivindica un respecte profund a les gammes diverses amb què aflora la creació humana, fora d’acadèmies normativitzadores de formes artístiques i ordres socials.

Vides de tants comprèn set contes, trajectes fascinants i de vegades colpidors, sarcàstics i tràgics, demolidors quant a dobles i quàdruples morals, captivadors per la intensitat del torrent que avança inaturable al llarg de cent noranta pàgines. Al primer conte (70 pàgines dividides en sis apartats) els personatges es tafanegen mútuament, és a dir, s’expliquen a si mateixos xerrant dels altres, i s’entrellacen tant que la figura de narrador desapareix –sempre en aparença– del tot. Els personatges relaten d’algú que narra d’algú que, al seu torn, descriu el que li va passar a tal persona. En un crescendo paroxístic (pàg. 59), apogeu irònic dels vincles de la realitat amb ella mateixa (tan distants de la “intertextualitat” i xerrameques de ments grisoses) a còpia de superposicions, ocultacions, suposicions, embolics, delits, escenificacions rere escenificacions, malentesos i enganys, el conte inicial esdevé alta comèdia, fulletó salvatge en què ens anem reconeixent tots plegats. La manera com està elaborat és brillant i imaginativa, s’avé harmònicament i provocadora amb el seguit d’actes que s’hi van succeint a fi d’abolir els límits boirosos entre els personatges narradors i els narrats. Com a constatació empírica que la realitat ben recreada supera amb escreix la ficció mal escrita, aquest conte hauria de ser objecte de treball als tallers literaris que guarneixen matins de gent ociosa, i lectura obligatòria per a escriptors amb aspiracions contistes. Encara rai, ara que gent famosa comença a valorar en públic el treball mestrià.

Paisatge ufanós

Esclaus de Pompeia amb potentíssimes virtuts hiperfolladores i un devessall de consciència, dones infelices aparellades amb qui sap què, genealogies familiars i cercles d’amistats barrejant-se tothora, punks i cangurs, metges i pacients, pagesos d’illes petites, iupis i altres paràsits, poetes “insignes” esdevinguts aparicions impotents en cadira de rodes, cabrum, militars violadors, indis indignes, jutges i plagiadors, escriptors en l’esvoranc de la indigència, contradiccions... el ventall prodigiós del món s’exposa amb una versatilitat que s’agraeix, prou lliure de previsibilitats literals per compondre la corrosiva mirada de l’últim conte sobre el panorama literari del nostre país. A partir d’un domini lingüístic inapel·lable l’autor enalteix els registres dels personatges a través dels quals construeix les històries. S’ha de valorar que ens condueixi amb ritme, mantenint la tensió per passatges i nivells de narració diversos, reflex del bagatge dens que els alimenta.

Al nucli comú de tots els contes hi ha un fil en què de l’amor al desamor els matisos ens són mostrats sense escrúpols: no se’n maquilla l’ànima. Transitem per les conflictives relacions entre humans i la seva cerca d’autoequilibris per afrontar la vida, enmig de la duresa ordinària de les societats del món, i cada punxada fa créixer l’explosió dels fluids seminals i vaginals amb què la vida s’arrapa a la vida. Estimar, cardar tot fent el salt o afirmant el compromís més profund, acoblar-se, embogir d’amor, engendrar ous i pondre’n... topem l’exalçament de fusions resolent oposicions malgrat que sigui sols per un segon.  Un segon tot ell síntesi carnal de l’atracció desbridada d’uns éssers provant d’avenir-se amb l’amor humà, tan ferit i precari. Per això, també, hi ha tants personatges condemnats: el llibre sencer és sexe i mort en un planeta de sonats (“tota diferència amb la realitat és pura coincidència”). Seguim els rastres mestrians amb atenció, el temps dirà si aquest parer és compartit.

Sota les llambordes... la tortura

El periodista David Bassa.

SOTA LES LLAMBORDES... LA TORTURA

[AVUI, 8-VI-2000]

Gerard Horta

[David Bassa, Quan els malsons esdevenen realitat. Edicions del Jonc. Lleida, 1999.]

El jove periodista vallesà David Bassa, guardonat diversos cops entre el 1997 i el 1999 (amb els premis Maurí i Serra, Ardèvol i Cabrer, i Garrel i Alsina, a més de ser finalista i obtenir mencions especials en altres trobades), ha escrit un llibre que cobreix d’una manera fragmentària però exemplificadora l’univers tèrbol de la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol als darrers trenta anys. Potser és tan evident la perpetuació de l’ús de la tortura per part de l’estat al llindar del segle XXI com, també, el silenciament de què això ha estat objecte entre els mitjans de comunicació i la historiografia del món contemporani, per aquesta raó sobta el premi Unda d’actualitat al reportatge de “30 minuts” de TV3 “Tortura: més enllà del dolor” dins la 40ª edició del Festival de Televisió de Montecarlo (AVUI, 24-II-2000). No cal ser clarivident per resoldre que quan s’oculta el que està succeint davant dels nostres nassos significa que s’hi projecta algun tipus de conflicte: en aquest cas, la dificultat d’acceptar públicament que la tortura és aquí.

Defugirem tota reflexió antropològica entorn dels criteris que condueixen a classificar com a “terrorisme” una pràctica i no una altra, i entorn de la manifestació quotidiana de la violència als àmbits de les nostres vides i de l’acceptació i la “normalitat social” amb què es blinda. Tothom sap que en les societats jerarquitzades sota formes estatals, des de les ciutats-estat primigènies de fa cinc i sis mil anys fins als estats actuals, l’estat s’ha apropiat de l’ús de la violència i l’ha legitimat en termes socials –polítics, jurídics, culturals i/o religiosos–. Així mateix, paral·lelament a l’apogeu dels etnocentristes discursos sobre la universalització dels drets humans hi ha, avui dia, un discurs ferotge per negar la condició simbòlica i jurídica de ciutadà a aquell que qüestioni aquest patrimoni estatal de la violència. I sabem on condueix això.

L’infern i la hipocresia

L’obra de Bassa és desmoralitzadora: provoca ràbia, terror i, sobretot, una impotència profunda. S’hi recullen els testimonis de Jordi Carbonell (torturat entre el 12 i el 30 de gener del 1971 a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona i a la Secció Psiquiàtrica de la Presó Model), Montserrat Tarragó (torturada entre el 19 i el 29 de gener del 1985 a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona), Ramon Piqué (torturat entre el 6 i el 9 de juliol del 1992 al Quarter General de la Guàrdia Civil de Madrid) i Mireia Comas (torturada entre el 9 i l’11 de desembre del 1997 a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona i el 20 de novembre del 1998 a la Comissaria de Policia de Sabadell). Als tres últims detinguts se’ls aplicà la Llei Antiterrorista, acusats d’actes que no cometeren –per la qual cosa se’ls hagué d’alliberar–. El delicte de l’històric militant de l’esquerra independentista Jordi Carbonell fou declarar en català.

 Jordi Carbonell.

Els testimonis relaten breument els contextos polítics en què se’ls detingué i se’n “novel·len” les vivències: immobilitzacions contínues en jornades infinites en les quals els destrossaren les plantes dels peus colpejant-los fortament sense fre amb barres metàl·liques, subjeccions inacabables en suports penjats a l’aire amb les cames doblegades que els rebentaren els genolls i articulacions –obligats a suportar el pes de la resta del cos–, col·locació al cap de bosses que els asfixiaven, simulacres d’execucions nocturnes a Montjuïc (fins a l’any 1947 eren reals [i fins al 1952 en altres bandes]: diuen que la guerra havia acabat el 1939), simulacres de llançaments des de les plantes altes de la Prefectura de Via Laietana, aplicació d’elèctrodes, insults, vexacions, pallisses despietades tothora, humiliacions sexuals i grapejades a les dones –nues–... les brutals obscenitats de l’ànima.  Som davant d’un llibre esfereïdor, i encara és més esfereïdor el silenci cínic amb què la nostra societat, el conjunt dels representants polítics i les organitzacions pretesament crítiques de la tortura –Amnistia Internacional i SOS Racisme– l’han rebut. Aquestes persones foren martiritzades d’una manera sanguinària. No ens hem d’escarrassar gaire per entendre per què l’Estat espanyol i Turquia (membres de la Unió Europea de ple dret o en vies de ser-ne) són els únics que no han publicat els informes del Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura (organisme internacional vinculat al Consell Europeu), malgrat l’obligació que hi tenen per la signatura de l’article 17è del conveni amb la UE. Tot esdevé diàfan: cap jutge no trobarà motius d’“alarma social” dins aquest llibre.

 Unai Romano abans i després de ser torturat
al setembre del 2001, detingut i incomunicat per la guàrdia civil.
Pots llegir-ne el seu propi relat.

Bassa ens informa dels antecedents de la legislació antiterrorista i els termes en què vigeix als nostres dies, diversa bibliografia sobre el món sòrdid de la tortura, la tasca d’organitzacions com l’Assemblea de Familiars i Amics dels Presos i l’Assemblea Contra la Tortura, els tipus de tortures que es practiquen i les conseqüències individuals i socials que provoquen (no cal anar a Xile, els EUA o Txetxènia, TV3 ens ha mostrat la situació al País Basc respecte a això al programa “30 minuts”). Són massa punxades per romandre indemnes al dolor. La normativa penitenciària estatal actual justifica, per exemple, de tancar un ésser 23,5 hores al dia en una cel·la durant períodes il·limitats. Si la creixent amnèsia col·lectiva ha d’atènyer aquest ampli terreny del social acabarem limitant el món a programacions televisives habitades sols per l’irreal, sense crucificats ni generals Moragues. Dins un estudi excel·lent sobre la violència de l’antropòleg Yves Michaud (La violencia, 1998) –tan recomanable com el recull intercultural de l’antropòleg David Riches El fenómeno de la violencia (Antropología de la violencia), 1988–, aquest asseverava literalment que “el més perjudicial per a la democràcia és l’estupidesa de les persones ben adaptades”. Com suggerí Mateu (X, 27): “Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats.”

 ***

Post scriptum (15-IX-2015): Això era una simple nota, un comentari breu, sobre un llibre entorn de la pràctica estandarditzada de la tortura. Amb els companys i companyes de la revista filosòfica Mania vam convidar el David i vam organitzar-ne la presentació al Saló de Graus de l’edifici antic de la Facultat de Geografia i Història de la UB, ple a petar amb centenars de persones. En aquesta entrada o post no m’hi tornaré a ficar, només hi he afegit el peu de foto en vermell. Qualsevol aproximació que en fem continuarà mostrant-nos aquest fenomen com un infern, ara mateix i aquí. Michel Foucault en féu crònica històrica –Vigilar i castigar (1975)– per per apropar-nos a la comprensió dels usos d’aquest dispositiu tradicional dels estats occidentals.

Els mateixos que apel·len a obeir les lleis es foten on els plau les sentències  del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg contra l’estat espanyol  a causa de les pràctiques de tortures.

Ara mateix i aquí. Estremidor.