La investidura (II)

 Jo hi era. Mira la imatge (Barcelona, 2012), és la
simbolització estrambòtica d’unes forces de seguretat estatals que afirmen la necessitat de figurants per part de la Caixa. Enxampats amb una sola joguina, que deia aquell.
 

LA INVESTIDURA (II)

Contextualment, el paper històric que les elits financeres –i, per tant, les seves eines mediàtiques públiques i privades– han concedit a Bcn €n Comú se centra en dues dimensions:

1. Torpedinar el creiexement sostingut, arrelat als barris a través de 200 casals i ateneus populars als Països Catalans, i en extensió contínua a partir del desenvolupament d’una Esquerra Independentista que, a empentes i rodolons, ha mirat d’articular una resposta política respecte a l’estat de les coses a escala institucional. D’entrada, aquesta presència institucional té lloc per la feina que es du a terme als ajuntaments, amb el creixement que es recull per la tasca feta al Parlament de Catalunya. Amb tot, la base del creixement se situa en les lluites als carrers i en àmbits laborals i sindicals. Ens referim a la CUP, una organització independentista, anticapitalista, feminista i assembleària que avança amb pas ferm. La penetració del projecte polític de la CUP en sectors socials treballadors fins fa molt poc temps completament aliens a plantejaments independentistes demanava una contrapartida immediata per entrebancar-la. Contra la invisibilització pública de les CUP –amb prou feines salvada per la representació parlamentària–, sobresaturació mediàtica d’un projecte la representació del qual és reduït, d’una manera grollerament populista, a una sola persona.

2. Entorpir el procés independentista. Com? Atribuint-ne la direcció a CiU, menystenint la rellevància d’un procés que treu el cap arran de les consultes populars del 2009 i identificant “independència” amb “procés sobiranista convergent” des d’una perspectiva suposadament esquerranosa. Barcelona €n Comú esdevé el vehicle perfecte per jugar aquesta partida. Als darrers temps s’ha tractat, sobretot, d’obviar que l’alternativa al suport a la consecució de la independència era, és i continuarà sent mantenir la unitat de l’estat espanyol –imposada per la força militar–. Aquesta unitat obligada, manifestada des de fa més de 300 anys, no representa cap mena de contradicció ideològica per a l’aparell dirigent de Barcelona €n Comú, que sota la invocació del dret de decidir amaga una falta de proposta de projecte polític per a Catalunya i la seva relació amb els estats espanyol i francès. Els cants de sirena que assenyalen la confiança en un nou govern espanyol capaç d’obrir l’ordre constitucional establert no són versemblants. Les estructures de poder polític real d’un estat no rauen als seus governs. I després d’una Transició al no-res com la que hem viscut dubto que algú que aspiri a una certa transformació pugui defensar-ne una repetició o Segona Transició (al no-res).

Llavors, si davant d’un procés colonial no s’advoca per un projecte emancipador, difícilment no haurem de concloure que l’estat de les coses ja els està bé (amb l’apel·lació estètica a una repintada federalista, naturalment). Tanmateix, convocar els avantpassats federalistes del XIX o els renovats federalistes del segle XXI resulta més aviat grotesc, sobretot quan el dèficit fiscal anual de les classes populars catalanes amb l’estat espanyol supera els 15.000 milions d’euros anuals i els empobreix per la seva mera condició d'indígenes. Des de Barcelona €n Comú s’ha girat conscientment la cara a la història, al llarg procés social i temporal en què la burgesia regionalista ha combatut amb ferotgia des del segle XIX aquella classe social que ha fos en una mateixa moneda alliberament nacional i alliberament social fins a esmicolar-ne aquesta diferenciació fal·laç: la classe treballadora catalana. Si de l’afirmació del colonialisme dominant se n’ha de dir “nova política” potser millor plegar, oi?

 ***

D’altra banda, ICV –la Gauche Divine– va entendre fa anys que, o bé superava la condemna fatal a la qual s’hauria de sotmetre a partir del 2015 per part d’uns votants tips de tantes dècades de presa de pèl, o entre els milions d’euros de deute amb els bancs i la davallada contínua d’ingressos municipals i de les diputacions caldria tancar la gran parada. Sota la figura mediàticament imponent d’Ada Colau –alliberada política a sou des del 2009 d’estructures properes a ICV (el DESC), amb l’IGOP i una exquisida colla de mandarins dirigents de la plataforma–, el paper exercit per Barcelona €n Comú ha permès salvar ICV del viatge a l’infern que els votants d’esquerres li tenien reservat. La gratitud recíproca entre ICV i Colau i el seu equip no serà posada a prova fins a l’extrem que molts companys i companyes pressuposen.

Això no significa que no hi haurà persones de la plataforma guanyadora disposades a articular mesures urgents per apaivagar la situació d’emergència social d’un nombre elevadíssim de barceloneses i barcelonesos, menuts i grans. Ni tampoc no vol dir que hi haurà gent de Bcn €n Comú disposats  a modificar determinades pràctiques i a qüestionar estructures d’organització política municipal concreta. Penso que aquí la CUP exercirà un paper clar de suport. Quan comencem a espolsar les catifes, però, algú haurà d’ocultar les vergonyes: no tant les de CiU pels darrers quatre anys, sinó les del PSC-ICV-ERC per les dècades d’obscurantisme governant (empreses públiques i semipúbliques, acords amb empreses privades i macronegocis com el del Fòrum 2004 que encara ara cuegen, malbarataments, opacitats i abusos). En definitiva i per començar a situar-nos, cal adonar-se que a l’altra riba dels discursos i els mítings televisats hi ha els fets: la traïció de Bcn €n Comú a la gent vaguista de Telefónica fa d’anunci a navegants.

Fa uns anys, un grup de persones envolten la seu central de la Caixa a la Diagonal i, al cap d’un temps, la Caixa paga a través d’ICV la campanya electoral d’una part d’aquesta mateixa gent (la part diguem-ne indignada), que al seu torn i com a nous governants municipals convocarà aquest i altres bancs per tractar del “mercat” immobiliari (insistim-hi, amb el deute de 13 milions d’euros per part d’ICV als bancs). Què succeirà amb això i amb tot plegat als anys que vindran? Temps al temps. Aleshores, per a la investidura, què?

Continuarà.