Ha, ha, he, he, ho, ho!
DUI O REFERÈNDUM
UNILATERAL
VS.
LLISTETES, AJORNAMENTS I COALICIONS
VS.
LLISTETES, AJORNAMENTS I COALICIONS
[EL VIDRE AL COR, 26-VI-2015]
Gerard Horta
Gerard Horta
Te’n recordes de
la Forcadell al setembre del 2014? “President,
el 9 de novembre referèndum i abans de tres mesos... eleccions!”. Devia ser una broma de mal gust de la presidenta de l’ANC. Al
capdavall, procés participatiu. Ja portàvem un any perdut –sense comptar els
que vénen del 2009 i el 2010–, de manera que se’n podia perdre un més, com
finalment ha estat. El president Mas i Convergència, així, han regalat tot el
temps del món a una coalició unionista –versió federalista– perquè s’organitzi
prou i bé. Han servit aquests anys d’endarreriments –i de manca de
desenvolupament de les estructures d’estat– per a alguna altra cosa? Sí. Perquè CiU
es mantingués al poder, perquè continués arrasant els serveis públics, perquè fes caixa a
través de la militància en càrrecs de l’Administració i en les polítiques privatitzadores i, de pas i com qui no
vol la cosa, perquè acabés de dinamitar l’ANC amb discussions sobre llistes i
llistetes de famosos i famoses i expertes i emprenedors liberals... en comptes d’estar debatent el com ho farem, quan ho farem i,
sobretot, per quines raons i amb quins objectius ho farem. (I, aquí, que cadascú raonés i descrivís el model de societat que pretén materialitzar per a la gent d’aquest país.)
Panorama complex?
No tant. Mas i Colau són dues cares de la mateixa moneda. El primer necessita
dir-ne, d’una socialdemocràcia que es vol bàsicament espanyolista, “perillosos antisistema”, així defuig el
debat entorn de les polítiques liberals que aplica. La segona no para
d’identificar –en mítings i a l’esfera mediàtica– el procés independentista amb
Mas i Convergència, engegant a rodar tota la història contemporània de la
classe treballadora catalana per la llibertat nacional i la justícia social. No existeix pas l'esquerra independentista ni la història passada ni present, oi? I
fot-li noi, vine Pablo, vine Herrera, vine Arcadi, som-hi tots. Mentre
materialitzen el seu projecte polític –perpetuar-se al poder– aquí no abracem
ni la independència ni una trista revolta social.
Com que per mi el
poder polític rau en la sobirania popular, i no en les seves
instrumentalitzacions jurídiques i polítiques formals, aspiro a una Declaració
Unilateral d’Independència –al principi del XVIII no vam fer-ne cap, de referèndum–, almenys d’una part de la societat a
què pertanyo. Complicat, perquè no sumarem prou vots. Llavors només ens resta
un mitjà volgut per tothom però reclamat per ben poques organitzacions polítiques. El referèndum
unilateral immediat, aquell que no es va fer al seu dia i que ens està costant
uns pressupostos autonòmics de misèria per a les classes populars rere uns
altres. Qui dóna suport a un referèndum unilateral? Les CUP i ERC. Sí que és pot. I la resta
què, doncs?
Convergència i
Catalunya €n Comú conflueixen a desdibuixar el referèndum unilateral. Els primers, apel·lant a més
viatges en el temps. Viatges marejants cap a un forat negre i fatal que acabi
rebentant-nos l’ànima, l’ànim i el futur. Els segons, i per això els classifico
com a unionistes –versió federalista–, perquè remeten a un referèndum acordat
amb l’Estat, és a dir, acordat amb una nova majoria parlamentària a l’estat
espanyol que no sumarà prou vots, mai, per reformar la seva Constitució i
possibilitar-lo. Per cert, algú pot creure que a les llistes de Catalunya €n Comú
hi aniran gaires diputats i diputades independentistes?
Vegem si m’explico:
el projecte polític de Catalunya €n Comú a escala social i de relació de
Catalunya amb l’estat espanyol és el mateix que el del PSC o que el d’ICV-EUiA:
mantenir-se al poder i anar pagant el deute amb els bancs mentre els bancs els
paguen les ampul·loses campanyes electorals. Emplaço Podemos Delegación
Noreste, ICV-EUiA, Procés Constitución i B€omú a situar la realització immediata
del referèndum unilateral al seu programa. Quan ho facin, començaré a creure’m
alguna cosa petitona d’això que diuen de la sobirania popular i del sí que es pot. Refresquem la memòria? Pablo Iglesias: procés constituent a nivell estatal.
Mentrestant, se’ls
crítica perquè la seva nova política es redueix a la vella política del 1977,
1978 i 1979 fins ara. Nepotisme? Penso
honestament que la mirada seria distinta si els familiars escollits de torn
treballessin dignament per l’emancipació social. No ho faran. Assistencialisme
pur i dur –ara repressiu, ara no–: solidaritzar-te en la lluita pel tancament del CIE (Centro de Internamiento de Extranjeros) i al cap d’uns dies enviar els
antiavalots a la mateixa gent que l’omple i que mira de sobreviure com pot, carn de canó del capitalisme i el colonialisme –els treballadors del top manta–. Hi ha un abisme
entre ocupar el poder polític formal i fer la revolució, malgrat que a la campanya electoral
la Colau no parava d’omplir-se la boca de “revolució democràtica”. Discursos, en poetitzava l’Ovidi. Almenys retiren l’Ajuntament de l’acusació contra vaguistes del 2012 –i me'n congratulo de nou profundament: només falta la Generalitat, oi honorable president? (petició fiscal de sis honorables anys de presó per abaixar la persiana d’una botiga en diada de vaga general?)–. Celebrem que en
comptes d’enviar els antiavalots contra els africans miserables del top-manta hom no
crida l’OTAN perquè els bombardegin. D’esquerres de debò, que deia el paràsit.
El company de
Colau s’incorpora com a assessor professional de B€omú per a tasques de relacions
institucionals i polítiques. El nomenament ha estat assembleari? Sí? Bagatge polític immediat del marit? Potent, molt potent: Fundació Barça-Qatar. La
companya de Pissarello s’incorpora com a assessora d’Habitatge a la regidoria
que governa Josep Maria Muntaner; i el company de Janet Sanz, la regidora d’ICV-EUiA,
ja està incorporat... a ICV. Tot queda en família (DESC, IGOP, ICV-EUiA, B€omú).
Nova política.
Tornem-hi: Artur Mas
porta massa temps endarrerint un afer que, com vaig escriure fa anys, no deixa de ser
una emergència social que cal resoldre tant sí com no: l’exercici del dret d’autodeterminació
i la independència, paral·lelament als processos pertinents de redistribució de la riquesa i del treball i tot disposant dels recursos financers que la nostra pròpia societat genera, més enllà d’espolis fiscals imposats sota el marc colonial capitalista. Al seu torn, Pablo Iglesias, Ada Colau, Arcadi Oliveres –sí home, el del Fòrum 2004!– i
el noi aquest que porta vint anys vampiritzant recursos públics, l’Herrera,
ens encaminen cap a un procés constituent... estatal!!! És a dir, rumb al
no-res. I la gent empobrida, precaritzada i miserabilitzada del meu país, què
ha de fer? Que resisteixin fort fins a l’Espanya federal del segle XXXIV, la
que ens donarà permís per votar? O votar Catalunya €n Comú perquè aquests gestionin millor la misèria? Catalunya €n Comú, recordem-ho, els qui no volen sortir de la Unió Europea que tant critiquen. €uropa €n Comú, potser? Les dietes són sucoses, eh Pablo?
Col·loqueu-vos com a diputats, alcaldesses, regidors, assessors i el
que vulgueu. Cobreu, canvieu de vestuari i fruïu-ne. Però jo, a 38 anys de
cinisme (1977-2015), no vull afegir-ne la vivència de 38 més. Com ho farem, quan ho farem i,
sobretot, per quines raons i amb quins objectius ho farem? El temps
passa ràpid i, tanmateix, les organitzacions que interpel·lo no
responen. Referèndum unilateral immediat, sí o no? Vau parlar-ne a l’ascensor, hi confluïu? O estàveu massa entretinguts amb les fotos i el twitter? Ha, ha, he, he. Ui sí, que poc divertit per a nosaltres, els altres.
Fotomuntatge del Professor Bacterio enxampat al twitter. Des-comunal.
***
***
Post Scriptum I: Ara (27-VI-2015) m’assabento que el company d’Ada Colau, Adrià Alemany, va militar a la PAH des de ben aviat, cosa que desconeixia. Entenc que, a diferència de la seva companya i de la Gala Pin, ell no va cobrar mensualment un sou durant anys i anys del DESC per fer-ho, i per tant ho pondero positivament (si no fos així, desmentiu-me sisplau). El que no acabo d’entendre és el seu paper a la Fundació Barça-Qatar amb un personatge sinistre com en Bartomeu (amb el suport de grups de poder profundament reaccionaris i espanyolistes). Ni tampoc els mètodes de presa de decisió de B€omú per alliberar càrrecs. En realitat considero molt més preocupant això que no el fet d’anar col·locant parelles que ho faran de la mateixa manera que una persona no-parella. Nova política, suposo. Res de nou sota el Sol.
Un assumpte pendent és tractar del paper de les mal anomenades ONG com a punta de llança dels processos colonials actuals i anar a parar a alguns exemples propers. Hi ha algun mecenes disposat a alliberar-me uns quants anys perquè em dediqui solament al bloc? És una broma. Com aquesta.
Post Scriptum II: He topat al twitter (28-VI-2015, 16.15 h) un enllaç a la crítica que un militant de B€omú efectua sobre el mètode utilitzat per triar els càrrecs a què fem referència. Res a afegir-hi. Ara bé, tenint en compte com va anar el procés de les llistes obertes, qui se’n pot sorprendre?
Post Scriptum II: He topat al twitter (28-VI-2015, 16.15 h) un enllaç a la crítica que un militant de B€omú efectua sobre el mètode utilitzat per triar els càrrecs a què fem referència. Res a afegir-hi. Ara bé, tenint en compte com va anar el procés de les llistes obertes, qui se’n pot sorprendre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada