A continuació reprodueixo un text d’en Jordi Magrinyà,
company de militància de la CUP del Raval i el Gòtic, sobre la investidura de la
setmana vinent per a l’alcaldia de Barcelona.
La menys comuna de les cerimònies
(reflexions sobre la cerimòniA d’investidura)
Jordi
Magrinyà
Hi ha
aquests dies la falsa sensació que la dreta i els poders fàctics estan
espantats per la composició dels grups polítics a l’Ajuntament de Barcelona.
Res més lluny de la realitat, segons el meu criteri. La dreta, els poders fàctics
i en general les forces de la socialdemocràcia estan, tan sols, prenent
posicions de batalla. I són ben conscients que la tan anomenada “finestra
d’oportunitat” també està oberta per a ells.
Per una
banda, som davant del que avui es pot considerar una victòria social –col·locar
l’ajuntament en mans d’un equip de govern que pretén fer polítiques més
“socials”–, la qual cosa ràpidament es pot convertir en una derrota que duri anys, si
tot es redueix a això. I els anhels de ruptura amb l’actual estat de les coses
quedarien llavors en una simple gestió més equitativa de la misèria.
Un repartiment d’engrunes, un bonisme que topi una vegada i una altra amb la
realitat, entenent la realitat com l’estat actual de les coses, i assumint que
aquesta és la línia vermella que les alternatives a construir no poden
traspassar.
Aquest
escenari, recurrent en la història, i també en la història immediata de la
nostra ciutat –l’escenari de la fagocitació d’energia i força de transformació
revolucionària per part del sistema, i la consegüent anul·lació de l’amenaça
que aquesta suposa per les oligarquies–, és un lloc comú que totes tenim molt
present als nostres caps. És un escenari de nova derrota per a la classe
treballadora, i és un escenari que s’ha d’evitar per tots els mitjans.
Per tant,
i en aquesta línia de pensament, cal doncs mirar de treure el màxim rendiment
de les forces aliades de la nostra classe que treballaran dins la institució
que és l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta institució hauria de convertir-se un
aliat real de la lluita per l’emancipació social –nacional, de gènere i de
classe–, i cal garantir que no s’esdevingui el canvi per no canviar res.
És en
aquest context i en aquest seu calendari –que ens diuen que també és el nostre,
però cal tenir clar que és el seu–, on la CUP-Capgirem Barcelona ha de
maximitzar la seva capacitat d’incidència partint de la presència minoritària
al consistori. Hem d’emparar tota la capacitat de socialització de discurs de
la qual disposem, perquè en la lluita comunicativa també estem en minoria.
Hem de
treballar a partir de cada gest simbòlic, protocol·lari o aparentment efímer
que el seu calendari institucional ens imposi com si es tractés d’una campanya
d’agitació i propaganda, i hem d’intentar omplir-los de sentit i contingut
polítics.
La
propera parada és el debat cerimonial d’investidura. Crec que la
CUP-Capgirem Barcelona, en aquesta cerimònia, hi ha de traslladar a qui ho
vulgui escoltar allò que s’ha repetit fins la sacietat aquesta campanya, i
demostrar que no eren paraules buides des del primer moment: “No serem la
crossa de ningú.” De ningú que estigui disposat a claudicar o a negociar a la
baixa els nostres drets. Per tant farem camí al caminar, i veurem durant la
legislatura què és assumible i què no n’és des dels nostres posicionaments de
combat per construir i avançar. Entenc que el pensament al qual algunes
companyes els du la inèrcia que l’eufòria ha generat aquests dies, seria oferir
els nostres vots a Barcelona en Comú i votar a favor d’investir Ada Colau com a
alcaldessa. Això és comprensible. Però amb el cap fred i la mirada llarga,
personalment crec que fer-ho significaria avalar amb els nostres vots allò que
van impugnar les diverses Trobades Populars Municipalistes i hem impugnat
durant la campanya: el continuisme de l’esquerra socialdemòcrata als òrgans de
gestió de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment ICV ha deixat de ser el que ha
estat, ho veurem amb el pas dels dies. Si realment Barcelona en Comú presenta
batalla incansable a les oligarquies de la ciutat i a les forces del
capitalisme, tindrà un aliat fidel al seu cantó. Si no, ens tindrà al davant,
és tan simple i complex com això.
En resum, crec que el
debat cerimonial d’investidura per la CUP-Capgirem Barcelona representa la
primera oportunitat dins la institució de visibilitzar-nos com l’alternativa de
ruptura. I cal que intentem transmetre la nostra posició de la manera més
intel·ligent i pedagògica de la qual siguem capaces, perquè qui ens vulgui
escoltar rebi un missatge nítid. Que no ens tremoli el pas, per més nombroses
que siguin les crítiques destructives i interessades que ens cauran a sobre
d’una banda i d’una altra, fem el que fem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada