L'emergència dels carrers (Manuel Delgado)

L’emergència dels carrers

[AVUI, 5-IV-2007]

Gerard Horta

[Sociedades movedizas, Manuel Delgado. Anagrama. Barcelona, 2001.]

Prosseguint la immersió en l’estudi dels espais públics, d’El animal público (1999) a Elogi del vianant (2005), Manuel Delgado desenvolupa un seguit de reflexions teòriques i metodològiques amb què a continuació analitza diversos contextos lligats al dinamisme dels carrers. Aquests es configuren com els espais per excel·lència de les manifestacions de l’esfera pública, allà on la fusió col·lectiva dels urbanites afronta un model de societat fundat i abocat per principi a l’exclusió.

L’autor basteix un recorregut apassionant per l’antropologia i altres territoris de les ciències socials –de la mà de la literatura, la poesia, el teatre, la pintura, el cinema–, i enfoca la mirada amb la precisió compulsiva d’un observador en sèrie disposat per a l’acció des d’una voracitat intel·lectual extrema. Assedegat de relacionar vida i pensament, esbocina cadascun dels fragments del mirall trencat que convoca: la vida social de la casa als carrers, el lloc amb relació al desplaçament en espais que són processos socials –produïts, reproduïts i transformats–, l’individu alienat i la multitud efervescent, l’estranyament i la trobada sintètica de la societat als espais públics, el desarrelament i les formes de socialitat en què cristal·litza la munió de transeünts que reformulen contínuament el passatge urbà, la fòbia de l’estat contra el nomadisme desmentidor dels límits de la ciutat, els avatars fluctuants i inconnexos que afronta l’etnografia dels carrers a l’hora de formalitzar el fluir de les poblacions que els animen, el no-lloc com a travessia... Amb Tarde, Durkheim i Simmel, l’interaccionisme de G.H. Mead i la microsociologia de E. Goffman, amb un reguitzell de clàssics –de Radcliffe-Brown a Lévi-Strauss– i no tan clàssics, raona per a què serveix una disciplina els membres de la qual participen, al capdavall, de la mateixa vida social que estudien. Heus ací els altres carrers d’una antropologia que beu del realisme etnogràfic i que dialoga amb els pressupòsits naturalistes respecte a les maneres com les persones es procuren els espais públics i els donen valors expressius i instrumentals.

Això constitueix la segona part de l’obra, que s’endinsa en els aspectes polítics i ideològics de la construcció de l’exclusió i la diferenciació socials. Hi ressonen l’excel·lent Carrer, festa i revolta (2003) sobre el moviment i les mobilitzacions dels barcelonesos a la segona meitat del segle XX; reivindicacions de l’anonimat del vianant enfront de les racionalitzacions jerarquitzadores amb què es legitimen discriminacions ben visibles als espais públics; crítiques demolidores del discurs a favor de la tolerància com un mitjà per afermar la perpetuació d’interpretacions i conductes estigmatitzadores; i una incisiva anàlisi de la figura àmplia de “la dona pública” i el paper del gènere en les relacions socials. Si el combat de la ciència per fer intel·ligible en termes absoluts l’experiència del real està condemnat al fracàs, també ho està –com sosté Delgado– la pretensió de polítics, arquitectes i urbanistes d’ordenar, apaivagar, escamotejar i reprimir la imprevisibilitat explosiva del rovell de l’ou de la societat: la seva trobada als carrers. Una il·luminadora reflexió antropològica del tot plaent de llegir.