Triple salt i uns quants vaguistes amb judicis pendents

Roger Sànchez i Nino Mercader: vaguistes encausats tot esperant que l’Ajuntament de Barcelona en retiri l’acusació.
 

TRIPLE SALT I UNS QUANTS VAGUISTES

AMB JUDICIS PENDENTS

No és exigible a cap nou govern que apliqui en una setmana el programa polític amb què es va presentar a les eleccions. Sí que ho és que cadascuna de les decisions empreses com a governants des del principi reflecteixin el rumb anunciat durant la campanya electoral. La retirada de l’Ajuntament de Barcelona com a  acusació particular contra els vaguistes Isma i Dani m’ha dut a felicitar públicament Ada Colau. D’altra banda, entenc l’aturada de desnonaments del primer dia d’exercici en qualitat d’alcaldessa com una operació simbòlica –i alhora mediàtico-propagandística– per difondre cap on es vol encaminar l’acció del govern municipal. Comparteixo aquest objectiu, no cal dir-ho, mentre es multipliquen els desnonaments a la resta de dies.

Amb tot, s’estan produint decisions que no responen al que B€omú anunciava (enllà de les comentades als darrers capítols d’aquesta sèrie). En primer lloc, la setmana passada –divendres 19–, ens assabentàvem que els escortes d’Ada Colau ja no vestiran americana i corbata, sinó que ho faran d’una manera informal per decisió expressa de l’alcaldessa. De fet, si no li cauen bé fins i tot podrà demanar ajut a Gemma Galdon (Podemos). Pocs alcaldes i alcaldesses europeus porten escortes, i no entenc que l’alcaldessa n’hagi de portar. Ni ella ni cap polític professional, inclòs el president: haurien de tenir el valor de transitar socialment cara a cara, tal com els pobres o els companys amb la pell negra vinguts d’altres bandes travessen quotidianament la jungla del control social per guanyar-se humilment les garrofes. Ho considero una despesa prescindible.

D'altra banda, s’està donant una perpetuació d’alts càrrecs com ara gerents que ja acumulen anys i panys a l’Administració pública. Cap renovació, i encara menys cap nova política. Ahir mateix en Josep Garganté piulava que nou dels novíssims gerents municipals dels districtes són càrrecs de confiança, eventuals, ja coneguts dels anteriors períodes ICV/EUiA-PSC-ERC i CiU. Que no en tenen res de nous, vaja.

A més, VilaWeb informa de la confirmació per part de l’Ada Colau d’Evelio Vázquez com a cap de la guàrdia urbana, "per obrir una nova etapa", segons el comissionat de Seguretat Amadeu Recasens. L’Evelio, sí, aquell que diu que els fets denunciats al documental Ciutat morta són falsos. Poder fàctic: els homes armats. La mena de demagog feixistitzant que, quan hom demostra un acte de tortura per part d’un o d’uns agents, esbomba que això és un atac a tot el cos, als milers de membres de la guàrdia urbana, quan el que es denuncia és la pràctica d’unes persones concretes per un fets determinats. Una vella i coneguda estratègia defensiva al servei de... de qui sigui, tret de nosaltres.

Finalment, i aquest és el punt fonamental: aquesta setmana vaig interpel·lar explícitament l’alcaldessa a través del seu compte formal de twitter. Ho feia per reclamar-li que la conducta municipal amb relació als casos de l’Isma i el Dani s’esdevingui igualment per als companys Nino i Roger de Sant Andreu i per a la gent del Poblenou, encausats per ser vaguistes com els primers i pendents d’uns judicis que, amb els jutges i jutgesses postfalangistes que ens imposen, neguitegen. Confio que l’espera, la llarga i desesperant espera a què ens està sotmetent l’alcaldessa a l’hora de pronunciar-s’hi –el judici tindrà lloc a la Ciutat de la Llei el dimarts 30 de juny al migdia– no formi part de cap de les estratègies del seu galdós equip de comunicació, massa ocupat a assolir l’hegemonia cultural, és a dir, que tothom assumeixi que B€omú ho fa tot rebé i que tot el que pensen i diuen fa goig.

Confio així mateix que l’espera amb què ens obsequien no respongui, tampoc, a la inhibició dels governants en aquests altres casos. Tothom que lluita per motius i per objectius que compartim ha de ser objecte de la nostra solidaritat, per aquesta raó ningú no entendria que la solidaritat només es manifestés, per part de l’alcaldessa i per tant de l’Ajuntament, amb persones properes a l’òrbita militant d’ICV-EUiA. Dit altrament: no hi ha cap motiu polític diferent en el cas d’aquests altres companyes del que s’ha expressat a fi de justificar l’acció empresa respecte a l’Isma i el Dani (que han rebut el meu suport individual i de totes les organitzacions en què milito), per tant confio que l’alcaldessa es bellugui amb rapidesa –som a dissabte 20 de juny–.

Una altra cosa: clica al Servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona i analitza quina mena d’activitats dels governants s’hi anuncia. A mi, personalment, em produeix nàusea que l’alcaldessa, com han fet des del 1979 els egoistes que l’han precedida, ocupi l’escenari d’una festa major per convertir la disbauxa col·lectiva en dramatització ritual de les bondats dels governants, i l’efervescència festiva en mer amuntegament de figurants submisos. I me la rebufa que la regidora d’aquí o d’allà se’n vagi a la festeta amb el secretari general de l’OTAN o amb el cònsol d’on sigui. Això no és, per res, nova política. És directament populisme rosa, a tall de secció d’actualitat política de l’Aquí hay tomate.

Del que veritablement voldria que ens informés aquest Servei de premsa és del nombre de cops al dia que s’eixugava el cul en Joan Clos durant el Fòrum 2004, i si demà a les 12 del migdia a la plaça Orfila –per la Diada dels Castellers– la regidora Laia Ortiz s’eixugarà igualment el cul i a continuació ens informarà sobre l’acusació particular de l’Ajuntament de Barcelona contra els vaguistes de Sant Andreu, Nino i Roger. Sa majestat la regidora dedicarà uns minuts –no gaires, no fos cas que...– a xerrar amb el veïnat solidari?

En fi. Em provoca una mandra immensa anar escrivint entorn de coses lletges quan faig de comentarista diguem-ne polític, i hi ha ocasions que se’m fa especialment feixuc. La fortor dels poders polítics a la societat de classes sol ser equiparable a la fortor de les clavegueres: és penetrant i put massa intensament. És probable que abandoni aquesta sèrie per esgotament, ja ho vaig escriure l’altre dia. Per l’excés de detritus orgànic que ens cau al damunt. I tot això que escric em complica la vida, perquè els mediocres –siguin on siguin, militin on militin– són envejosos i innobles: sempre juguen brut, i un ja arrossega massa castanyes.