El vidre al cor: de juny 2015

Un muntatge de Manuel Delgado amb Maldeamores. Les imatges estan preses de BCN29sEncenent la ràbia. I, a més, la (continguda però potent) versió elèctrica amb Industrias Orsini.

“On és l’esquerra? Al fons, a la dreta.”

divendres, 26 de juny del 2015

DUI o referèndum unilateral vs. llistetes, ajornaments i coalicions

Ha, ha, he, he, ho, ho!

DUI O REFERÈNDUM UNILATERAL
VS.
LLISTETES, AJORNAMENTS I COALICIONS

[EL VIDRE AL COR, 26-VI-2015]
Gerard Horta

Te’n recordes de la Forcadell al setembre del 2014? “President, el 9 de novembre referèndum i abans de tres mesos... eleccions!”. Devia ser una broma de mal gust de la presidenta de l’ANC. Al capdavall, procés participatiu. Ja portàvem un any perdut –sense comptar els que vénen del 2009 i el 2010–, de manera que se’n podia perdre un més, com finalment ha estat. El president Mas i Convergència, així, han regalat tot el temps del món a una coalició unionista –versió federalista– perquè s’organitzi prou i bé. Han servit aquests anys d’endarreriments –i de manca de desenvolupament de les estructures d’estat– per a alguna altra cosa? Sí. Perquè CiU es mantingués al poder, perquè continués arrasant els serveis públics, perquè fes caixa a través de la militància en càrrecs de l’Administració i en les polítiques privatitzadores i, de pas i com qui no vol la cosa, perquè acabés de dinamitar l’ANC amb discussions sobre llistes i llistetes de famosos i famoses i expertes i emprenedors liberals... en comptes d’estar debatent el com ho farem, quan ho farem i, sobretot, per quines raons i amb quins objectius ho farem. (I, aquí, que cadascú raonés i descrivís el model de societat que pretén materialitzar per a la gent d’aquest país.)

Panorama complex? No tant. Mas i Colau són dues cares de la mateixa moneda. El primer necessita dir-ne, d’una socialdemocràcia que es vol bàsicament espanyolista, “perillosos antisistema”, així defuig el debat entorn de les polítiques liberals que aplica. La segona no para d’identificar –en mítings i a l’esfera mediàtica– el procés independentista amb Mas i Convergència, engegant a rodar tota la història contemporània de la classe treballadora catalana per la llibertat nacional i la justícia social. No existeix pas l'esquerra independentista ni la història passada ni present, oi? I fot-li noi, vine Pablo, vine Herrera, vine Arcadi, som-hi tots. Mentre materialitzen el seu projecte polític –perpetuar-se al poder– aquí no abracem ni la independència ni una trista revolta social.

Com que per mi el poder polític rau en la sobirania popular, i no en les seves instrumentalitzacions jurídiques i polítiques formals, aspiro a una Declaració Unilateral d’Independència –al principi del XVIII no vam fer-ne cap, de referèndum–, almenys d’una part de la societat a què pertanyo. Complicat, perquè no sumarem prou vots. Llavors només ens resta un mitjà volgut per tothom però reclamat per ben poques organitzacions polítiques. El referèndum unilateral immediat, aquell que no es va fer al seu dia i que ens està costant uns pressupostos autonòmics de misèria per a les classes populars rere uns altres. Qui dóna suport a un referèndum unilateral? Les CUP i ERC. Sí que és pot. I la resta què, doncs?

Convergència i Catalunya €n Comú conflueixen a desdibuixar el referèndum unilateral. Els primers, apel·lant a més viatges en el temps. Viatges marejants cap a un forat negre i fatal que acabi rebentant-nos l’ànima, l’ànim i el futur. Els segons, i per això els classifico com a unionistes –versió federalista–, perquè remeten a un referèndum acordat amb l’Estat, és a dir, acordat amb una nova majoria parlamentària a l’estat espanyol que no sumarà prou vots, mai, per reformar la seva Constitució i possibilitar-lo. Per cert, algú pot creure que a les llistes de Catalunya €n Comú hi aniran gaires diputats i diputades independentistes?

Vegem si m’explico: el projecte polític de Catalunya €n Comú a escala social i de relació de Catalunya amb l’estat espanyol és el mateix que el del PSC o que el d’ICV-EUiA: mantenir-se al poder i anar pagant el deute amb els bancs mentre els bancs els paguen les ampul·loses campanyes electorals. Emplaço Podemos Delegación Noreste, ICV-EUiA, Procés Constitución i B€omú a situar la realització immediata del referèndum unilateral al seu programa. Quan ho facin, començaré a creure’m alguna cosa petitona d’això que diuen de la sobirania popular i del sí que es pot. Refresquem la memòria? Pablo Iglesias: procés constituent a nivell estatal.

Mentrestant, se’ls crítica perquè la seva nova política es redueix a la vella política del 1977, 1978 i 1979 fins ara. Nepotisme? Penso honestament que la mirada seria distinta si els familiars escollits de torn treballessin dignament per l’emancipació social. No ho faran. Assistencialisme pur i dur –ara repressiu, ara no–: solidaritzar-te en la lluita pel tancament del CIE (Centro de Internamiento de Extranjeros) i al cap d’uns dies enviar els antiavalots a la mateixa gent que l’omple i que mira de sobreviure com pot, carn de canó del capitalisme i el colonialisme –els treballadors del top manta–. Hi ha un abisme entre ocupar el poder polític formal i fer la revolució, malgrat que a la campanya electoral la Colau no parava d’omplir-se la boca de “revolució democràtica”. Discursos, en poetitzava l’Ovidi. Almenys retiren l’Ajuntament de l’acusació contra vaguistes del 2012 –i me'n congratulo de nou profundament: només falta la Generalitat, oi honorable president? (petició fiscal de sis honorables anys de presó per abaixar la persiana d’una botiga en diada de vaga general?)–. Celebrem que en comptes d’enviar els antiavalots contra els africans miserables del top-manta hom no crida l’OTAN perquè els bombardegin. D’esquerres de debò, que deia el paràsit.

El company de Colau s’incorpora com a assessor professional de B€omú per a tasques de relacions institucionals i polítiques. El nomenament ha estat assembleari? Sí? Bagatge polític immediat del marit? Potent, molt potent: Fundació Barça-Qatar. La companya de Pissarello s’incorpora com a assessora d’Habitatge a la regidoria que governa Josep Maria Muntaner; i el company de Janet Sanz, la regidora d’ICV-EUiA, ja està incorporat... a ICV. Tot queda en família (DESC, IGOP, ICV-EUiA, B€omú). Nova política.

Tornem-hi: Artur Mas porta massa temps endarrerint un afer que, com vaig escriure fa anys, no deixa de ser una emergència social que cal resoldre tant sí com no: l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència, paral·lelament als processos pertinents de redistribució de la riquesa i del treball i tot disposant dels recursos financers que la nostra pròpia societat genera, més enllà d’espolis fiscals imposats sota el marc colonial capitalista. Al seu torn, Pablo Iglesias, Ada Colau, Arcadi Oliveres –sí home, el del Fòrum 2004!– i el noi aquest que porta vint anys vampiritzant recursos públics, l’Herrera, ens encaminen cap a un procés constituent... estatal!!! És a dir, rumb al no-res. I la gent empobrida, precaritzada i miserabilitzada del meu país, què ha de fer? Que resisteixin fort fins a l’Espanya federal del segle XXXIV, la que ens donarà permís per votar? O votar Catalunya €n Comú perquè aquests gestionin millor la misèria? Catalunya €n Comú, recordem-ho, els qui no volen sortir de la Unió Europea que tant critiquen. €uropa €n Comú, potser? Les dietes són sucoses, eh Pablo?

Col·loqueu-vos com a diputats, alcaldesses, regidors, assessors i el que vulgueu. Cobreu, canvieu de vestuari i fruïu-ne. Però jo, a 38 anys de cinisme (1977-2015), no vull afegir-ne la vivència de 38 més. Com ho farem, quan ho farem i, sobretot, per quines raons i amb quins objectius ho farem? El temps passa ràpid i, tanmateix, les organitzacions que interpel·lo no responen. Referèndum unilateral immediat, sí o no? Vau parlar-ne a l’ascensor, hi confluïu? O estàveu massa entretinguts amb les fotos i el twitter? Ha, ha, he, he. Ui sí, que poc divertit per a nosaltres, els altres.

Fotomuntatge del Professor Bacterio enxampat al twitter. Des-comunal.

***

Post Scriptum I: Ara (27-VI-2015) m’assabento que el company d’Ada Colau, Adrià Alemany, va militar a la PAH des de ben aviat, cosa que desconeixia. Entenc que, a diferència de la seva companya i de la Gala Pin, ell no va cobrar mensualment un sou durant anys i anys del DESC per fer-ho, i per tant ho pondero positivament (si no fos així, desmentiu-me sisplau). El que no acabo d’entendre és el seu paper a la Fundació Barça-Qatar amb un personatge sinistre com en Bartomeu (amb el suport de grups de poder profundament reaccionaris i espanyolistes). Ni tampoc els mètodes de presa de decisió de B€omú per alliberar càrrecs. En realitat considero molt més preocupant això que no el fet d’anar col·locant parelles que ho faran de la mateixa manera que una persona no-parella. Nova política, suposo. Res de nou sota el Sol.

Un assumpte pendent és tractar del paper de les mal anomenades ONG com a punta de llança dels processos colonials actuals i anar a parar a alguns exemples propers. Hi ha algun mecenes disposat a alliberar-me uns quants anys perquè em dediqui solament al bloc? És una broma. Com aquesta.

Post Scriptum II: He topat al twitter (28-VI-2015, 16.15 h) un enllaç a la crítica que un militant de B€omú efectua sobre el mètode utilitzat per triar els càrrecs a què fem referència. Res a afegir-hi. Ara bé, tenint en compte com va anar el procés de les llistes obertes, qui se’n pot sorprendre?

dijous, 25 de juny del 2015

Articles (68) del maig del 2015 al bloc

ARTICLES (68) DEL MAIG DEL 2015 AL BLOC

Tot inclòs (Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes. Estiu del 2015)

TOT INCLÒS. DANYS I CONSEQÜÈNCIES DEL TURISME A LES NOSTRES ILLES. ESTIU DEL 2015

L’any passat la Coordinadora Llibertària de Mallorca va editar un (extremament recomanable) diari monogràfic sobre el marc en què s’esdevé i sobre les conseqüències del procés turistitzador de Ses Illes. Enguany s’hi ha afegit la gent del Front Comú en Defensa del Territori i se n’ha elaborat un segon exemplar. Vegeu: http://totinclos.noblogs.org/

Rebeu des de Barcelona, els companys i les companyes de Mallorca i les Illes, una salutació d’ànim.

dissabte, 20 de juny del 2015

Triple salt i uns quants vaguistes amb judicis pendents

Roger Sànchez i Nino Mercader: vaguistes encausats tot esperant que l’Ajuntament de Barcelona en retiri l’acusació.

TRIPLE SALT I UNS QUANTS VAGUISTES

AMB JUDICIS PENDENTS

No és exigible a cap nou govern que apliqui en una setmana el programa polític amb què es va presentar a les eleccions. Sí que ho és que cadascuna de les decisions empreses com a governants des del principi reflecteixin el rumb anunciat durant la campanya electoral. La retirada de l’Ajuntament de Barcelona com a acusació particular contra els vaguistes Isma i Dani m’ha dut a felicitar públicament Ada Colau. D’altra banda, entenc l’aturada de desnonaments del primer dia d’exercici en qualitat d’alcaldessa com una operació simbòlica –i alhora mediàtico-propagandística– per difondre cap on es vol encaminar l’acció del govern municipal. Comparteixo aquest objectiu, no cal dir-ho, mentre es multipliquen els desnonaments a la resta de dies.

Amb tot, s’estan produint decisions que no responen al que B€omú anunciava (enllà de les comentades als darrers capítols d’aquesta sèrie). En primer lloc, la setmana passada –divendres 19–, ens assabentàvem que els escortes d’Ada Colau ja no vestiran americana i corbata, sinó que ho faran d’una manera informal per decisió expressa de l’alcaldessa. De fet, si no li cauen bé fins i tot podrà demanar ajut a Gemma Galdon (Podemos). Pocs alcaldes i alcaldesses europeus porten escortes, i no entenc que l’alcaldessa n’hagi de portar. Ni ella ni cap polític professional, inclòs el president: haurien de tenir el valor de transitar socialment cara a cara, tal com els pobres o els companys amb la pell negra vinguts d’altres bandes travessen quotidianament la jungla del control social per guanyar-se humilment les garrofes. Ho considero una despesa prescindible.

D'altra banda, s’està donant una perpetuació d’alts càrrecs com ara gerents que ja acumulen anys i panys a l’Administració pública. Cap renovació, i encara menys cap nova política. Ahir mateix en Josep Garganté piulava que nou dels novíssims gerents municipals dels districtes són càrrecs de confiança, eventuals, ja coneguts dels anteriors períodes ICV/EUiA-PSC-ERC i CiU. Que no en tenen res de nous, vaja.

A més, VilaWeb informa de la confirmació per part de l’Ada Colau d’Evelio Vázquez com a cap de la guàrdia urbana, "per obrir una nova etapa", segons el comissionat de Seguretat Amadeu Recasens. L’Evelio, sí, aquell que diu que els fets denunciats al documental Ciutat morta són falsos. Poder fàctic: els homes armats. La mena de demagog feixistitzant que, quan hom demostra un acte de tortura per part d’un o d’uns agents, esbomba que això és un atac a tot el cos, als milers de membres de la guàrdia urbana, quan el que es denuncia és la pràctica d’unes persones concretes per un fets determinats. Una vella i coneguda estratègia defensiva al servei de... de qui sigui, tret de nosaltres.

Finalment, i aquest és el punt fonamental: aquesta setmana vaig interpel·lar explícitament l’alcaldessa a través del seu compte formal de twitter. Ho feia per reclamar-li que la conducta municipal amb relació als casos de l’Isma i el Dani s’esdevingui igualment per als companys Nino i Roger de Sant Andreu i per a la gent del Poblenou, encausats per ser vaguistes com els primers i pendents d’uns judicis que, amb els jutges i jutgesses postfalangistes que ens imposen, neguitegen. Confio que l’espera, la llarga i desesperant espera a què ens està sotmetent l’alcaldessa a l’hora de pronunciar-s’hi –el judici tindrà lloc a la Ciutat de la Llei el dimarts 30 de juny al migdia– no formi part de cap de les estratègies del seu galdós equip de comunicació, massa ocupat a assolir l’hegemonia cultural, és a dir, que tothom assumeixi que B€omú ho fa tot rebé i que tot el que pensen i diuen fa goig.

Confio així mateix que l’espera amb què ens obsequien no respongui, tampoc, a la inhibició dels governants en aquests altres casos. Tothom que lluita per motius i per objectius que compartim ha de ser objecte de la nostra solidaritat, per aquesta raó ningú no entendria que la solidaritat només es manifestés, per part de l’alcaldessa i per tant de l’Ajuntament, amb persones properes a l’òrbita militant d’ICV-EUiA. Dit altrament: no hi ha cap motiu polític diferent en el cas d’aquests altres companyes del que s’ha expressat a fi de justificar l’acció empresa respecte a l’Isma i el Dani (que han rebut el meu suport individual i de totes les organitzacions en què milito), per tant confio que l’alcaldessa es bellugui amb rapidesa –som a dissabte 20 de juny–.

Una altra cosa: clica al Servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona i analitza quina mena d’activitats dels governants s’hi anuncia. A mi, personalment, em produeix nàusea que l’alcaldessa, com han fet des del 1979 els egoistes que l’han precedida, ocupi l’escenari d’una festa major per convertir la disbauxa col·lectiva en dramatització ritual de les bondats dels governants, i l’efervescència festiva en mer amuntegament de figurants submisos. I me la rebufa que la regidora d’aquí o d’allà se’n vagi a la festeta amb el secretari general de l’OTAN o amb el cònsol d’on sigui. Això no és, per res, nova política. És directament populisme rosa, a tall de secció d’actualitat política de l’Aquí hay tomate.

Del que veritablement voldria que ens informés aquest Servei de premsa és del nombre de cops al dia que s’eixugava el cul en Joan Clos durant el Fòrum 2004, i si demà a les 12 del migdia a la plaça Orfila –per la Diada dels Castellers– la regidora Laia Ortiz s’eixugarà igualment el cul i a continuació ens informarà sobre l’acusació particular de l’Ajuntament de Barcelona contra els vaguistes de Sant Andreu, Nino i Roger. Sa majestat la regidora dedicarà uns minuts –no gaires, no fos cas que...– a xerrar amb el veïnat solidari?

En fi. Em provoca una mandra immensa anar escrivint entorn de coses lletges quan faig de comentarista diguem-ne polític, i hi ha ocasions que se’m fa especialment feixuc. La fortor dels poders polítics a la societat de classes sol ser equiparable a la fortor de les clavegueres: és penetrant i put massa intensament. És probable que abandoni aquesta sèrie per esgotament, ja ho vaig escriure l’altre dia. Per l’excés de detritus orgànic que ens cau al damunt. I tot això que escric em complica la vida, perquè els mediocres –siguin on siguin, militin on militin– són envejosos i innobles: sempre juguen brut, i un ja arrossega massa castanyes.

dimarts, 30 de juny del 2015

Articles (45) del juny del 2015 al bloc

diumenge, 28 de juny del 2015

Mala sang (Léos Carax, 1986)

"Sueño" (Maldeamores, 2011) a la vaga general del 29-IX-2010 a Barcelona