Fotomuntatge,
pescat ahir al twitter, fet a partir de la imatge
d’Ada Colau curtcircuitant un míting d’Imma Mayol (ICV-EUiA)
d’Ada Colau curtcircuitant un míting d’Imma Mayol (ICV-EUiA)
a la campanya electoral de les municipals del 2007.
QUI PAGA, MANA?
(LA CAIXA, PACTEM?)
(LA CAIXA, PACTEM?)
La clau comuna de tot rau
en aquesta fotografia de dalt. Som a 28 de maig i cap partit polític del PentaGrup
Municipal 1979-2019 ha fet pública la informació sobre els deutes que mantenen amb els grups bancaris
ara, a la primavera del 2015. Des del 2012 no hi ha l’obligació
legal que bancs i excaixes ens ho facin saber. Semblo un lloro gastat, però sona tan malament tant de silenci... concebre les servituds polítiques dels 70 milions d’euros de deute del PentagGrup, el 2012 (11.500 milions de pessetes). Que els uns acusin els altres del que sigui no sé si té gaire sentit.
I, malgrat aquest populisme quasiidíl·lic i desimbolt –vamos peña, vamos: crowfunding!–, ni tan sols l’autoproclamada Transparència-ICV-EUiA €n Comú ha tingut l’humor (negre) o la, ehem, iniciativa d’informar-nos-en. Del deute vull dir. (Campanyes tan xupiguais demanen crèdits xupiguais. Dit d'una altra manera: tot té un preu.)
Si els grups
bancaris no acceleren l’execució del deute d’ICV-EUiA és que aquests es porten com cal. Tenim al
davant el futur immediat per comprovar què
succeeix. Ni pactes, ni programes polítics, ni rondalles fantasioses: el deute, la pasta, la Caixa. Qui paga, mana? O encara pitjor: guanyi qui guanyi (del PentaGrup), guanyen els bancs?
Els mandarins dirigents de Barcelona €n Comú –un abans d’ahir, una ahir– te’ls trobes al carrer o en un espai amb gent, els mires als ulls i aparten la mirada: dissimulen, s’amaguen rere les columnes com els Senyors. En diuen revolució democràtica. Digue’ls que un conductor d’autobús s’ha suïcidat després de ser acomiadat sota l’acusació que havia robat un bitllet de bus, digue’ls que la lluita de classes és ara, a cada moment... I desviaran la mirada. El pitjor és que tots dos cops els hauria dit, senzillament, hola.
L’esmorzar espera ses senyories. La Caixa: pactem?
Els mandarins dirigents de Barcelona €n Comú –un abans d’ahir, una ahir– te’ls trobes al carrer o en un espai amb gent, els mires als ulls i aparten la mirada: dissimulen, s’amaguen rere les columnes com els Senyors. En diuen revolució democràtica. Digue’ls que un conductor d’autobús s’ha suïcidat després de ser acomiadat sota l’acusació que havia robat un bitllet de bus, digue’ls que la lluita de classes és ara, a cada moment... I desviaran la mirada. El pitjor és que tots dos cops els hauria dit, senzillament, hola.
L’esmorzar espera ses senyories. La Caixa: pactem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada