Calaf: Caciquisme o canvi?

El caciquisme rural, estès com la boira gebradora que embolcalla Calaf.

CALAF: CACIQUISME O CANVI?

Als darrers mesos he viscut el privilegi que un col·lega i company pel qual fico la mà al foc m’anés explicant el procés històric del caciquisme a Calaf, i la instrumentalització del poder polític municipal que s’ha produït sota la transició per part de les famílies riques del poble, les mateixes que històricament han ocupat els governs de l’Ajuntament –bé directament, bé indirectament a través de servents polítics, homes o dones de palla–.

Com em deia un altre col·lega i company aquest hivern a Mindelo, “Pueblo pequeño, infierno grande”. Hi remetia per la reverberació de les lògiques feudals en contextos rurals, en què els dispositius de dominació i control social s’esdevenen d’una manera implacable. Enfront de les xarxes clientelars organitzades per les famílies benestants dels pobles, la història contemporània s’ha perpetuat un cop i un altre a través de massa experiències construïdes a còpia de silencis i d’acotar el cap per evitar ser objecte de represàlies polítiques i econòmiques: el poble menut ha viscut la imposició sense gaires alternatives a l’hora d’organitzar una resposta política o, de vegades, merament cultural des d’àmbits associatius.

El trànsit de la dictadura franquista al període llarg del tardofranquisme en què estem immergits va veure des de la fi dels setanta el transbordament d’una part considerable del poder municipal franquista a organitzacions com CiU. I és cert que la vida col·lectiva als pobles del nostre país s’ha transformat, i molt, al llarg d’aquestes dècades; tanmateix, les estructures socials associades a les divisions i les segregacions de classe continuen ben vives en un nombre elevadíssim de viles.

L’altre dia vaig ser convidat a títol personal per la meva gent companya del Grup d’Independents per Calaf. Hi vaig conèixer una part significativa de l’espectre social bellugadís d’aquest poble, unes persones que als anys noranta van tombar la inèrcia històrica dels governants a fi de dotar Calaf de serveis bàsics elementals en el camp de l’educació, la sanitat i els serveis socials: hi reeixiren. Els contextos econòmics i els canvis demogràfics, i una passivitat generalitzada per part de les generacions més joves tant com l’exili econòmic forçat han conduït, a les últimes legislatures, a la perpetuació de l’exercici del poder municipal sota el control de les famílies de sempre. Més enllà d’un deute municipal imponent i de la manca de resolució de problemes socials que afecten greument la majoria social treballadora de Calaf, enguany som davant d’un enfrontament polític en què es reconeixen amb claredat els antagonismes de classe.

El vell poder del caciquisme tapa les seves vergonyes amb la senyera, com ha succeït sempre i en marcs socials diversos; alhora, la candidatura propera a ERC s’ha desdit sense embuts de servir la necessitat del canvi a Calaf. En realitat, al poble molta gent anomena aquesta candidatura com a CiU-2, ja que l’encapçala un exassessor de Salvador Esteve –president de la Diputació de Barcelona i alcalde de Martorell, amb afers per resoldre amb la justícia per presumpte tràfic d’influències– que, en vista de la possibilitat de quedar-se sense feina a Martorell, apareix aquí encapçalant la llista proERC.

Fotomuntatge contra el continuisme.

Com que la gent del GIC integra al seu programa electoral i en el seu projecte d’acció col·lectiva participativa les dimensions fal·laçment segregades com a “social” i “nacional”, això em condueix a expressar el meu suport explícit als companys i les companyes del GIC. No n’hi ha prou amb un procés electoral per tombar el caciquisme, però disposar dels recursos del poble en benefici del poble sí que és a l’abast del veïnat de Calaf. L’altre dia vaig conèixer molta de la seva gent, joves i grans, amb històries de lluita complicades i amb una honestedat a prova de bombes per aconseguir capgirar tantes dominacions obscures que han servit les velles elits. Des d’aquí els vull transmetre una abraçada, i encoratjar-los a no defallir i a prosseguir aquest esforç perquè la dignitat de la gent treballadora de Calaf –amb un dels percentatges de desocupació més elevats d’Europa (segons l’Idescat, a Calaf, amb una població activa de poc menys de 1.900 persones, n’hi ha gairebé 700 sense feina, un 36%)– pugui realitzar-se i pugui tirar endavant d’una manera coratjosament transformadora.

Caciquisme o canvi? Som-hi doncs!