Alta literatura rere la boca de l'infern (Aleksandar Hemon)

Aleksandar Hemon davant d’un cementiri de Sarajevo.

Fotografia: Fehim Demir/Ulf Andersen.

ALTA LITERATURA RERE LA BOCA DE L’INFERN 
[AVUI, 4-X-2001]
 Gerard Horta

[La qüestió de Bruno, Aleksandar Hemon. Empúries/Anagrama. Barcelona, 2001.]

  

Mitjançant aquest recull de relats Aleksandar Hemon apareix traduït al català per primer cop. L’escriptor bosnià, nascut el 1964 a Sarajevo, era a Chicago l’any en què s’inicià el setge a la seva ciutat per part de les tropes feixistes sèrbies, el 1992. Hemon es quedà a la ciutat nord-americana: féu de conductor d’autobús, ajudant en un aparcament de cotxes i cambrer per tirar endavant, i anà aprenent la llengua oficial d’allí. Es decidí a escriure en anglès (ja havia publicat a la seva terra) i d’aquesta manera revistes com The New Yorker i Granta, i la col·lecció American Short Stories dels anys 1999 i 2000, n’han acabat publicant relats que la crítica dels EUA ha acollit amb força elogis (hom l’ha comparat amb Nabokov i Conrad per l’adopció de l’anglès i la qualitat dels textos). El llibre que ressenyem ens ha trasbalsat, i fora d’humors freds i sarcasmes inclements ens ha remogut més del que intuíem (ho diem a tall d’avís per a lectors adotzenats). 

Per immergir-nos, d’entrada, dins La qüestió de Bruno val la pena reiterar que les representacions dominants del món remeten tan sols a una part de la realitat, i que les fronteres entre la vida i la supervivència, entre l’amor i l’horror, són amb freqüència massa boiroses per prefixar-ne límits estables. Les policies i els exèrcits, per exemple, hi són per trencar aquests límits, ahir i avui, com Hemon ens ensenya. Cada un dels vuit relats de Hemon (en realitat són nou, ja que “La banda d’espies d’en Sorge” comprèn 40 notes excel·lents a manera de narració paral·lela, tan extenses com les dels sociòlegs alemanys del principi del segle XX), provoca una sacsejada de l’animeta, una batzegada al fetge, una fiblada d’intensitat variable que et va punxant el cor, així, amb una perseverança no gens atzarosa. 

 

A la fi dels anys vuitanta del segle proppassat, igual que ara, Europa mirava embadalida els televisors mentre l’apartheid –els periodistes en diuen “neteja ètnica”, com els botxins– sobre la població kosovar s’agreujava gradualment. Al cap de poc, entre minuts per a la publicitat i minuts per a la publicitat, començaven a arribar-nos els flaixos dels camps de detenció –concentració?, extermini?– en terra bosniana i croata. Sabérem que Sèrbia duia vuit-cents anys tocant el xiulet perquè els veïns cantessin la seva cançó. L’espectre negre d’Europa aflorava de nou, com una cantarella antiga ensinistrada en l’exhibició d’atrocitats: se’ns mostrava en comptagotes el terror d’una humanitat posseïda per si mateixa, els vells malsons d’Auswitschz i de les places de braus andaluses i extremenyes curulles de republicans afusellats a milers com si fossin ramat –amb el torero “Manolete” torejant presos rojos i anarquistes fins a la mort–, de les presons catalanes sota la Postguerra de la bota putrescent del feixisme, aquell llindar fràgil que separa el sortir al carrer del ser reconegut per algú que et delatarà a fi que siguis detingut i assassinat, aquest viatge al fons de la nit que continua formant part del paisatge penitenciari contemporani als cinc continents, inclosa la nostra península. Tot se’ns mostrava en comptagotes. La població bosniana (200.000 assassinats, un milió de “desplaçats”) esdevingué entre el 1992 i el 1995 el blanc de l’ignominiós, mentre els veïns europeus occidentals celebraven les bondats de la “democràcia re-presentativa” en còmodes terminis quadriennals. Enlloc no es gosa exposar plenament els cucs fastigosos que s’amaguen sota les pedres, com escrivia Jim Morrison. L’obra de Hemon prové exactament d’aquí. Hitler, Stalin, Tito, Franco, Salazar; Miterrand, Andreotti, Thatcher, Berlusconi, Chirac, Aznar, García-Valdecasas, Pomés... tant se val el nom, ens importa el que vehiculen. Un planeta que peta de vida, recobert de patiment. Les massacres dels serbis sobre els bosnians van ser comeses majoritàriament pels paramilitars, és a dir, pel veí del costat, el qual s’ha arrenglerat en escamots regulars entrenats per l’exèrcit. I encara hi ha qui considera que el poble serbi és “innocent” i Milosevic, Karadzic i Mladic “culpables”. Com s’aconsegueix que cicatritzin les ferides de la vida, de la història? La immensa majoria de serbis s’anomenaren durant un període Milosevic, Karadzic i Mladic, potser per això l’ajuntament del cap i casal els obsequiarà amb no sabem què, a l’hora en què els presos catalans es podreixen a còpia de pànic i cel·les d’aïllament.

Emmascaraments arreu

Hemon se’n va afartar de tanta re-representació de la ficció, i bé des de la mirada de l’infant i l’adolescent –un Bruno canviant a cada relat–, bé des de la de l’adult, aconsegueix esberlar les cèl·lules monstruoses d’aquest muntatge impúdic anomenat “civilització” en què els humans hem quedat enxampats. En un viatge que ens condueix de les beceroles de la Primera Guerra Mundial a l’ensorrament del bloc totalitarista parastalinista –que no sabem per què en diuen “comunista”, si de comunista només n’era el nom; com si de les dictadures espanyola, portuguesa o llatinoamericanes en diguéssim “cristianes” perquè apel·len a déu–, veiem l’exèrcit napoleònic avançant cap a Rússia, Occident embogint, el malson americà per a un altre nouvingut descol·locat, una sordidesa escampada pertot. Vivim la successió de paisatges en una mena de davallada infernal cap a la realitat que ens envolta. No és un llibre dur, d’entrada i aparentment: se’t va revelant a poc a poc en qualitat d’obra implacable, en la contundència de l’agredolç vital, mitjançant personatges en què tothom es pot reconèixer. Amb dosis de neguit i angoixa Hemon et va engegant, en el decurs de les 33 micropeces de la narració inicial, una darrera frase que t’agita. D’aquí al final, cada text amplifica literàriament un rum-rum que se’t clava a la panxeta de la consciència: no te’n pots alliberar ni amb els contrapunts que vas topant.

Dones i ossos de víctimes a Srebrenica.

Creació magnífica, literatura lliure i fascinant de llegir, delicada en pair-la, l’escriptor bosnià va encavalcant “realitat” i “ficció” per descobrir el tarannà fictici del que es descriu com a cert, i la versemblança única de l’imaginari. Els plans en què es dóna aquesta barreja són diversos i s’han treballat intel·ligentment, amb un rerefons crític aclaparador i una resolució creativa captivadora. Entre el besavi de Hemon i l’arxiduc ajusticiat pel poble Francesc Ferran, entre son pare i el criminal Tito, entre espies rebels i dissidents maltractats fins que moren, tota aparença és despullada del seu contingut macabre per situar en noves posicions els punts de mira del lector, les vivències són narrades en la seva extensió d’interpretacions possibles. És aquest moviment el que fa mal. És diferent, com fa la pressuposada “tele” del nostre país avui, mostrar la imatge d’un policia disparant per l’esquena a Göteborg sobre un noi desarmat amb la senyoreta presentadora (periodista?) descrivint-ho com “una acció contundent de la policia”, que deixar que el lector, com fa Hemon, copsi per si mateix la magnitud de l’acte que el poder exerceix sobre individus que a empentes i rodolons van recorrent un caminet... Un caminet, amb prou feines el seu propi destí. Ninots en cerca d’aixopluc, lectors àvids que fugiu de comentaristes com aquest mateix que us escriu, us encoratgem de tot cor a immergir-vos dins la petita glòria, feixuga per a la respiració però lluminosa per al moviment, que és La qüestió de Bruno. Aquí no sintetitzem històries, mirem de reflectir des d’on s’infanta una obra. Els vuit contes de Hemon resulten brillants i encisadors, apameu-ne les lletres treballades que contenen i no els devoreu d’una tirada, que el món és meravellós encara que ara com ara continua fent mal, molt de mal. Si les milícies de lectors fan costat a Hemon, nosaltres serem a l’avantguarda. Hi som.

***

Post Scriptum (4-V-2015): Si de vegades la literatura, com en aquest llibre, ens ajuda a pensar-nos més que altres àmbits és pel vincle desacomplexat, necessari, que manté amb la vida. Tot procés d’essencialització política i religiosa pot acabar conduint a massacres com les dels Balcans, en què la història dels colonialismes, la geopolítica dels blocs internacionals i les ideologies classificatòries dominants a Occident i arreu del món industrialitzat imposen nocions de “diversitat” basades merament en la totalització dels grups socials. De la Sarajevo de les mil mescles, què en queda? De les víctimes, totes, de la segregació, la marginació i la discriminació, què en queda? Què tenien a veure els nazis croats amb els veïns musulmans bosnians del poble del costat? Tenebres del psiquisme col·lectiu... El veïnat esdevingut força de xoc paramilitar enfront del veïnat.