dimarts, 12 de maig del 2015

Carretera asfaltada de dues direccions (Dolors Miquel)


CARRETERA ASFALTADA DE DUES DIRECCIONS
[AVUI, 2-XII-1999]
Gerard Horta

[Dolors Miquel, Haikús del camioner. Edicions 62/Empúries. Barcelona, 1999.]

Un dels avantatges solemnes –amb relació a la font invisible faedora– de començar a llegir els llibres pel final és que així en comprens millor el principi. La contracoberta de l’últim llibre de Dolors Miquel és blanca, si bé l’origen és a la coberta, una carretera asfaltada de dues direccions d’Ernest Folch. Aquest, seduït pel blanc apocalíptic d’Edgar Allan Poe a Les aventures d’Arthur Gordon Pym, ens apropa al segon epíleg del poemari i alhora veritable introducció, un text del poeta i traductor mexicà Orlando Guillén en què lloa la mística poètica de la font invisible faedora, el que ell en diu “un enigma nòmada”. Per celebrar-ho s’hi encavalca i homenatja l’univers de la percepció sensible. A continuació, Enric Casasses Figueres ens introdueix a la mètrica del haikú (permeteu-me besar la hac aspirada, que sembla que tothom s’ha posat d’acord a atonyinar-la), ens mostra la visió que en té el nipó Matsuo Basho (1644-1694) i acaba glorificant el que l’autora fa al llibre: posar-se en la pell d’un altre. Miquel, tanmateix, fa el contrari del que proclamava Jesucrist (“no jo en tu, sinó tu en mi”). Sembla que les propostes del crucificat –amat nostre– continuen banyant-se en estanys exigus.  


Dolors Miquel ha escrit el que per nosaltres és, de lluny, la poesia més profunda que li coneixem. Sovint el robador de foc, el qui busca una llengua, no se n’adona del que ha trobat fins una mica o fins molt de temps després. En una pel·lícula depressiva i feliç del nord-americà Monte Hellman del 1970 (Two-line blacktop) un home viatja per la carretera, i mentrestant se n’adona de coses de què mai s’havia adonat. El camioner miquelià avança, que l’altra banda l’espera: recull trasbalsador d’alenades i sacseigs, fill del trastorn de viure i la commoció de morir a cada moment, no necessita gens camionets papallonejant pels versos perquè tot ell és conductor conduït, voraç i rodanxó, empassant-se l’agitació del món com qui engoleix un oceà a glopades sense fre, una vedella sencera sense mastegar-la, la llum sense veure-la.


Al segle XX les dones occidentals han demostrat que poden ser tan estúpides i miserables com els homes. I que quan una dona raja aquests haikús l’animeta dels humans tremola: si hi ha dues direccions és per recórrer-les totes dues. La dolçor glaçada dispara sempre a boca de canó. Com l’amor, com el dolor.