CARRETERA ASFALTADA DE DUES DIRECCIONS
[AVUI, 2-XII-1999]
Gerard Horta
[Dolors Miquel, Haikús del
camioner. Edicions 62/Empúries.
Barcelona, 1999.]
Un dels avantatges solemnes –amb relació a la font invisible faedora–
de començar a llegir els llibres pel final és que així en comprens millor el
principi. La contracoberta de l’últim llibre de Dolors Miquel és blanca, si bé
l’origen és a la coberta, una carretera asfaltada de dues direccions d’Ernest
Folch. Aquest, seduït pel blanc apocalíptic d’Edgar Allan Poe a Les aventures d’Arthur Gordon Pym, ens
apropa al segon epíleg del poemari i alhora veritable introducció, un text del
poeta i traductor mexicà Orlando Guillén en què lloa la mística poètica de la
font invisible faedora, el que ell en diu “un
enigma nòmada”. Per celebrar-ho s’hi encavalca i homenatja l’univers de la
percepció sensible. A continuació, Enric Casasses Figueres ens introdueix a la
mètrica del haikú (permeteu-me besar la hac aspirada, que sembla que tothom
s’ha posat d’acord a atonyinar-la), ens mostra la visió que en té el nipó
Matsuo Basho (1644-1694) i acaba glorificant el que l’autora fa al llibre:
posar-se en la pell d’un altre. Miquel, tanmateix, fa el contrari del que
proclamava Jesucrist (“no jo en tu, sinó
tu en mi”). Sembla que les propostes del crucificat –amat nostre– continuen
banyant-se en estanys exigus.
Dolors Miquel ha escrit el que per nosaltres és, de lluny, la poesia
més profunda que li coneixem. Sovint el robador de foc, el qui busca una
llengua, no se n’adona del que ha trobat fins una mica o fins molt de temps
després. En una pel·lícula depressiva i feliç del nord-americà Monte Hellman del
1970 (Two-line blacktop) un home
viatja per la carretera, i mentrestant se n’adona de coses de què mai s’havia
adonat. El camioner miquelià avança, que l’altra banda l’espera: recull
trasbalsador d’alenades i sacseigs, fill del trastorn de viure i la commoció de
morir a cada moment, no necessita gens camionets papallonejant pels versos
perquè tot ell és conductor conduït, voraç i rodanxó, empassant-se l’agitació
del món com qui engoleix un oceà a glopades sense fre, una vedella sencera
sense mastegar-la, la llum sense veure-la.
Al segle XX les dones occidentals han demostrat que poden ser tan
estúpides i miserables com els homes. I que quan una dona raja aquests haikús
l’animeta dels humans tremola: si hi ha dues direccions és per recórrer-les
totes dues. La dolçor glaçada dispara sempre a boca de canó. Com l’amor, com el
dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada