Humor negre, condecoracions militars blanques (Albert Sánchez Piñol)

HUMOR NEGRE, CONDECORACIONS MILITARS BLANQUES

[AVUI, 13-IV-2001]

Gerard Horta

[Pallassos i monstres, Albert Sánchez. La Campana. Barcelona, 2000.]

Dins una obra excepcional de l’antropòleg Peter Worsley sobre els cultes “cargo” a Melanèsia (Al son de la trompeta final, 1967), trobem la citació d’un llibre de Douglas Oliver en què aquest es refereix a l’antiga administració colonial francesa i britànica de les Noves Hèbrides, que compartien un tribunal conjunt el primer president del qual fou nomenat pel rei de la monarquia borbònica espanyola. El president del tribunal “era veritablement neutral, ja que entenia poc francès, menys anglès i gens de melanesi; si bé això no significava un obstacle especial, perquè també era sord”.

En un planeta on succeeix això, llibres formidables com el d’aquest altre antropòleg i escriptor, Albert Sánchez, haurien de solcar els oceans bibliotecaris per il·luminar la infinitat de zones fosques que ens entretzenem a ocultar. De fet, atesa la inutilitat absoluta dels antropòlegs en societats que no volen saber res de si mateixes, el consol de Sánchez és que disposa de prou matèria per morir escrivint fins a la indigència final. Pallassos i monstres és un compendi de virtuts que el lector reconeix de seguida. Primerament, per la claredat amb què des de la sàtira es mostra l’acció terrible d’uns homes i uns estats sobre poblacions esclafades en nom de la mena d’espectacles que serveixen perquè Occident afirmi la seva potestat “moral” de dirigir els designis de l’eufemísticament estigmatitzat “Tercer Món” (les excolònies blanques, per entendre’ns). En segon terme, a l’obra s’hi desmenteixen estats perceptius vinculats a una simplicitat interpretativa obstinada a considerar que un home de pell negra és “bo” pel mer fet distintiu de l’obscura pigmentació, alhora que es destapa la condició literalment monstruosa de la humanitat, lluny de la tramposa frontera que divideix el món entre éssers “bons” i “monstruosos”: el cel i l’infern són dins de cada humà. En tercer lloc, l’autor denuncia el suport actiu o passiu dels estats occidentals als vuit dictadors africans en què l’estudi se centra (igual que el fet de no intervenir en un conflicte, el silenciament i la desinformació dels processos socials implica un suport evident a tot status quo). Qui ha fet costat als Idi Amin Dada, Kamuzu Banda, Mobutu Sese Seco, Sékou Touré, Haile Selassie i a Macías i Obiang Nguema? Seria una frivolitat rememorar als ajuts del genocida règim franquista als criminals tirans de Guinea Equatorial si no fos perquè els governs successius d’UCD, el PSOE i el PP els han perpetuat sense escrúpols. Els Melitón Manzanas d’avui tenen altres noms i complicitats. El relat que en fa Sánchez és molt més que tragicòmic.

Societats sota sospita

Etnografiar l’horror contemporani demanaria una tremenda energia, temps i un cor fort. En el cas del ric i justament per això espoliadíssim continent africà, la possibilitat de recórrer els túnels que uneixen el Marroc amb l’Àfrica del Sud esdevindria un sol fragment del cristall romput terraqüi, i cada reflex revelaria la distància insalvable que separa l’imaginari generat pels dirigents polítics i els propagandistes comunicatius de la realitat última que els governats han de suportar penosament. Sobre la crueltat paroxística d’aquest panorama Sánchez ha construït un treball delirant. Travessar bassals de sang exigeix adaptacions distintes d’acord amb tarannàs diversos: l’operació de trinxar amb minuciositat els fonaments de la hipocresia, si no de la pura demència, exigeix –per més que s’efectuï des del sarcasme– la companyia d’un àngel de la guarda. El nostre antropòleg despulla amb genialitat ficcions sepulcrals de gent emmalaltida pel poder, sàdica, sostinguda per les misèries dels colonitzadors.

Malgrat l’humor negre, trepidant, àcid, corrosiu, salvatge i despietat que acanala sense embuts les pàgines de cap a peus, s’hi entreveu que el que es narra no respon a una recreació de l’apocalipsi (el de Coppola o el de sant Joan, ja tant se val) com a pròleg de nous ordres socials que esmorteeixin la magnitud del dolor, ni tampoc a l’anunciació d’un paradís que es realitzarà ja, aviat, demà a tot estirar. No. Mentre uns envien capses de tiretes a l’Àfrica i altres munten congressos “antiliberalistes” a Chiapas a l’agost, que és quan els blancs fan vacances, els mateixos estats europeus que ingressen diners a les ONG omplen d’enginys d’assassinat i tortura els magatzems obscens de les elits africanes i n’ensinistren els batallons de la mort. En tractar de l’amistançament entre el progrés occidental i la psicopatia del poder a l’Àfrica (o a l’inrevés), Pallassos i monstres s’eleva com un referent imprescindible.

Sánchez ha escrutat sobre el terreny les esferes africanes, i com a combatent contra l’escabrosa literaturització mediàtica de la pantomima mereix que se’l llegeixi, pel coneixement, la justícia i l’esperit crític del lector. En realitat, fem tard en tots els aspectes. Obviarem l’existència de galeries dels horrors aquí. L’autor vincla els protagonistes biografiats amb, entre altres, De Gaulle, Giscard d’Estaing, Emmanuel de Liechtenstein, la Commomwealth, Miterrand, González, Castro, George Bush (pare), Pierre Mauroy, el Vaticà, el Banc Mundial, multinacionals com la petroliera Elf, les diplomàcies faedores de la impunitat. A escala galàctica, som només un planeta ferit amb la planyívola remor de fons dels dessagnats: no és gens agradable constatar que els monstres occidentals i els africans s’ajuden entre si. La condemna de l’antropòleg és l’única raó d’una intrepidesa decidida a revoltar-se contra l’amnèsia i la farsa. 

Miterrand, Craxi, González. Protagonistes actius del procés colonial
dels estats i les corporacions occidentals.