Genets sota la tempesta (Joan Vinuesa)

GENETS SOTA LA TEMPESTA 
[AVUI, 15-VI-2000] 
Gerard Horta

[Joan Vinuesa, L’arrel quadrada de déu. Llibrets de la Sopa negra. Barcelona, 2000.]

La dècada dels noranta d’aquest segle que fuig corrents va viure un veritable desembarcament editorial de poetes nascuts als cinquanta i els primers seixanta: en Joan Vinuesa n’és un. El camí comú ha estat solcat per les seves insercions al grup O Així (Casasses, Pope, Castillo, Sales...), per la publicació de les obres El camí del llamp (1993), Feristela de bec i les falòrnies del radi (1995) i El tercer llibre (1997), i per recitades poètiques i realitzacions pictòriques sota el paraigua vital del col·lectiu Animadèria (amb la ceràmica de Montserrat Marfany i la pintura de Neus Dalmau).

El camí comú, tanmateix, no es deixa solcar amb facilitat. De fet, està infestat de goril·les i taurons, la qual cosa situa no sols la veu, sinó el poeta mateix, en un trànsit perpetu respecte a l’immens llindar que és la societat en què vivim, si és que d’aquest arruïnament col·lectiu de les potencialitats de la humanitat se’n pot dir vida (déu meu, era això?!). La poètica vinuesiana és particular, i no tant a causa del context generacional  i històric que s’hi dóna –poetes de la seva edat, vora la cinquantena, fan una creació molt distinta–, com per la manera d’abordar la manifestació del remolí interior. Els seus silencis socials evoquen, certament, el truny salvatge del món en combat contra si mateix, i el seu desinterès absolut respecte a les pugnes terrenals dins l’esfera de la impostura de l’art no es correspon amb gaires actituds conegudes. Així doncs n’hem de dir cagacalces o heroi, d’ell? Sens dubte, guerrer!: realitzar el teu  propi caràcter és la tasca més feixuga de l’existència.

Aquí, amb la Montse Marfany.

Fora de circuits, jocs i mercats, el seu treball és estimat per innumerables col·legues que al capdavall reflecteixen les vicissituds i els matisos clarobscurs de l’obra de Vinuesa. De cavalcar sota la tempesta se’n diu “poesia”, i si no pregunteu-ho a Jim Morrison (1944-1971), que fa trenta anys que asseguren que és al cel mexicà imprecant la bondat de les divinitats. Hem d’encoratjar organitzadors de recitades com V. Nik, E. Escofet i D. Castillo a esbombar la sensibilitat del nostre home.

 

Conjuminar l'invisible

El recull que promovem aplega poquets poemes antics i una pila d’escrits des del 1997: tot ell en va ple de lloes a l’amor a l’amazona del fang, la més bella, i de clams a la poesia lliure, recerques sobre l’essència de la quinta barra que ens faltava, barricades, doctors Zivago, comunes i campanes a les reunions del PC(i). Tot plegat entre dibuixos que són poemes, i amb i per sobre i per sota de jocs de paraules, homofonies, polisèmies i enllaços fonètics que desbaraten sentits. Els atzucacs atzarosos de la carn i l’esperit s’aguaiten i es barregen, festegen i es desconcerten. Entre l’angoixa i l’èxtasi Vinuesa mira de trobar l’arrel quadrada de déu, però en aquest trajecte el viatge se’ns revela com l’única, aclaparadora i misericordiosa esperança (fill meu, la vida és això, sí). L’alegria d’aquest llibre és que a la pàgina 50 ja has topat una colla de bons poemes, i que el llibre en té 125!

No som davant del fruit d’un home molt “mental”, perquè el cos i la ment formen un sol conjunt, com l’ésser i l’univers, la matèria i l’ànima, el dia i la nit, la guerra i la pau, ara bé: sí que som davant d’aquell que del suplici i la desesperació en fa torrent reflexiu en què, com diria G. Bataille (1897-1962), s’hi confonen els jocs del virtuós i la delinqüència, però no per rebutjar el despullament, sinó per despullar-se. L’univers de Vinuesa transcendeix els magatzems frigorífics a vessar de cadàvers amb dentadures postisses i les gernacions egoiques operant-se de cirurgies “estètiques”. El seu món, irònic, és la tempesta mateixa del món. Només el poeta sap si ha estat pres pel desconegut: la llibertat no es regala, es conquesta.