“34 anys amb el lema`Espanya
ens roba´ i els que roben són ells.”
Carme Chacón:
el pare, la mare
i (todo por) la pàtria
[VILAWEB,
15-IX-2014]
Gerard Horta
Si segles de
cultura política totalitarista colonial no ens haguessin esberlat gairebé del
tot les neurones mediàtiques, les últimes declaracions de Carme Chacón
–l’exministra de la Guerra a l’imperi on el Sol mai no es pon–, no s’haurien
escampat com ha succeït aquests dies. Unes declaracions esbombades abans i
després que, a Barcelona, prop de dos milions de persones ens recreéssim als
carrers per expressar esgotament profund i esperança major, i anhel de votar i
guanyar la independència. Des de la “V” gegantina fins a les commemoracions de
l’Esquerra Independentista pels espais urbans de la lluita a Barcelona, la
gentada s’amorrà a l’asfalt. I els llibertaris compongueren una ratlla i un
bloc antiautoritari.
Qui és Chacón?
Pulsió de poder i ambició, com tants i tants al circ polític. És a dir, una
figureta irrellevant. Ha exercit com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament
d’Esplugues de Llobregat (1999-2003), vicepresidenta primera del Congrés
espanyol (2004-2007), ministra d’Habitatge (2007-08) i ministra de Defensa
(2008-11). Sous, viatges, dietes i noves propietats: tot com cal. Fou observadora de l’OSCE a Bòsnia el 1996 i
a Albània el 1997 –arran de les seves virtuts per observar, suposo–. I, a més de fer carrera política a les Joventuts
Socialistes de Catalunya, al PSC (PSC-PSOE) i al PSOE, en el Paleolític
treballà algun estiu (un?, dos? tres?) en una botigueta tan poc amable per als
seus treballadors com El Corte Inglés a fi de pagar-se els estudis de Dret, ja
que n’és llicenciada. No tenim notícia que hi creés ni que milités en cap
secció sindical. Avui, per pagar-te la carrera a la universitat pública cal que
penquis 40 estius a la botigueta. Chacón no féu el doctorat, i exercí com a
professora associada a la Universitat de Girona, on no s’autoreprimí a
manifestar la seva admiració pel procés polític del Quebec (un país en què el
genocidi de les nacions índies colonitzades ha estat i és tan vergonyosament
implacable com a l’oest del Canadà i al sud, als EUA). Actualment és la
secretària de Relacions Internacionals del PSOE, la qual cosa significa que es
relaciona amb gent d’altres nacions que no són l’espanyola.
La setmana
passada, doncs, Chacón s’afanyà a mostrar-se de nou: “O penses com ells o ets estranger a la teva terra.” “34 anys amb el lema `Espanya ens roba´ i els
que roben són ells.” “No vull haver
de triar entre el pare i la mare, els estimo tots dos.”
Propietats i operacions immobiliàries del matrimoni Chacón-Barroso prop de l'indret de la imatge, a Playa de Cosón (República Dominicana).
No sé si el fet
d’ignorar aquest contraparadigma ideològic, el cínic parany narratiu amb què
se’ns confronta cada dia, manifesta la nostra capacitat de transcendir els
vòmits que se’ns aboquen des de mitjans “informatius” catalans i espanyols, o
bé manifesta que no disposem de prou espais ni temps per articular alguna cosa
semblant al debat polític dins un context de manipulació contínua. Capdavantera
avinent per al consum lacrimogen de toxicitats postfalangistes, Chacón silencia
que d’ençà del 1977 el seu partit “sociolisto” –amb els socis “eco”, els amics
regionalistes i els alliberats sindicals grocs– han construït un mur anomenat
Constitució, Reformes laborals i Repressió que ha acabat sent esmicolat per la
força col·lectiva d’una societat farta de mentides i renúncies obligades. Una
societat que, ara mateix, tot ho vol. Ella i els seus amics proclamaren durant
dècades que fora de la lluita armada hi cabia tot. I que els partidaris de la
independència havien d’obtenir la majoria al Parlament de la Ciutadella, perquè
la democràcia –ha ha!– consistia en això. Pel que sembla, ara cal aconseguir la
majoria independentista al Congrés espanyol! Au, vinga...
Estranger a la
meva terra és el que se m’ha imposat a viure en qualsevol banda dels Països
Catalans. Estrangers a la nostra terra són els catalans nascuts aquí i allà
bombardejats, assassinats, reprimits, empresonats, torturats, exiliats,
multats, censurats i desterrats als darrers 350 anys –i prou sabem que la
pagesia nostrada visqué l’ordre terrorífic del feudalisme “propi” tal i com
nosaltres patim l’explotació–.
Quant a això de
robar... Roba tota burgesia. Roba un estat rampinyaire que ens enclava en
una situació de dèficit fiscal sense parió a Europa –forçats a pagar i repagar
com a treballadors i com a catalans–. I disposem de signes antics i sentències
judicials que roben, furten, saquegen i malversen militants de tots els partits
de la Transacció que porten des del 1977 tapant-se les vergonyes els uns als
altres. I així estem, senyora Chacón, escurats i amb els ovaris desbordant
mentre vostè alimenta fantasies de presidenta imperial, tan lluny de la gent
senzilla a la qual apel·la amb aquesta veueta de Shin-Chan ploraner.
Chacón és lliure
d’ajuntar-se a Tarragona amb espanyolistes franquistes, esquerranosos postgauche divine o amants del pensament
lleuger, tant se val. Amb tot, una política professional hauria d’obrir la boca
per sostenir arguments polítics amb cara i ulls. Si parés de mirar-se al
mirallet i atengués el que està succeint, observaria
que volem votar –i fotre el camp d’una vegada–. I que si mentrestant son pare i
sa mare se separen, sempre podrà romandre sota el Pont de Vallcarca i no a
Esplugas Residencial o en un barri benestant de la capital de l’imperi. Però
enganyar l’audiència fent-los creure que algú els obliga a triar entre “ser
català o ser espanyol” és jugar brut. Gent nascuda dins i fora dels Països
Catalans votarà No i No –volem que pugui fer-ho–, i moltíssima altra votarà Sí
i Sí –gent que s’autoconcep com a catalana i, a més, en molts casos, també com
a espanyola, basca, mandarina, quítxua, inuit, eslava, ¡kung o el que sigui, i
que aspiren a tocar el dos d’aquesta distorsió crepuscular–.
Les adscripcions
nacionals, polítiques, esportives o religioses són múltiples i dinàmiques. Les
identitats es belluguen, però l’ex(multi)ministra sols remet a identificacions
pètries com els monuments. Demà, senyora Chacón, vostè podrà disposar de la
doble nacionalitat espanyola i catalana. Ho entén? Pari de fer demagògia
barata. Relaxi’s i recordi els temps joiosos en què, com a ministra de la
Guerra, parlava de coses interessants amb en Narcís Serra, l’exministre aquell
que anà a raure a Caixa Catalunya i que tocava... el piano. Vostè no roba,
vostè simplement estima el pare i la mare. Vostè no vol que el pare i la mare
se separin, però, ai renoi què ha passat, el pare i la mare han plegat. I ni
déu, ni el rei, ni l’exèrcit els ajuntaran senyora Chacón. Perquè la vida se’ns
dóna per ser viscuda i des dels carrers hem decidit que construirem una nova
societat.
Li quedarà el
consol dolç de velles cançons d’amor mentre repassa l’àlbum fotogràfic: “Banderita tú eres roja, banderita tú eres
gualda...”. Mentrestant nosaltres ens deixarem la pell perquè els taps de
bassa d’avui siguin, demà, homes i dones lliures en un país lliure. I no
s’amoïni, jo continuaré estimant els meus familiars bascos i els meus familiars
espanyols tant com els estimo ara: profundament.
Marujita Díaz.
La televisió franquista ens rebentava el cervell amb això: “Banderita tú eres roja, banderita tú eres
gualda...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada