El poder com a representació

EL PODER COM A REPRESENTACIÓ

A partir del 9 de maig –amb, ehem, alguna irrefrenable aportació prèvia– aniré penjant al bloc algunes notes i reflexions sobre aquestes eleccions –ho intercalaré amb la resta de textos habituals–. Hi tractaré de qüestions diverses entorn del desenvolupament de la campanya electoral municipal a Barcelona i dels processos socials que ens permetrien comprendre una mica millor per què i com s’esdevenen algunes coses (com és que això és així?, podria ser d’una altra manera?).

Cap transformació social pot dependre plenament d’un procés electoral. Més enllà d'això, tota revolució és la conseqüència d’un trencament d’estructures culturals que, al seu torn, provoca els trencaments successius de les estructures polítiques i econòmiques establertes, i la reorganització dels grans mitjans de producció ideològics i materials a partir de l’exercici del poder popular. El patiment per les condicions materials de vida no fecunda per si mateix aquests processos d’autèntica ruptura. Alhora, tot procés electoral esdevé una representació de l’arena política: a través del màrqueting electoral s’hi revelen models i concepcions del món, projectes de relacions socials, polítiques i econòmiques, i en aquest sentit una campanya electoral opera com una crida al debat i la discussió col·lectives. Si més no, ho representa. El poder es representa, i la manera com ho fa significa en si mateix una forma de poder.

Som en un punt d'inflexió de la història de la societat catalana, dels Països Catalans, en la mesura que a Catalunya podria quallar un procés de superació parcial de la imposició colonial (per l’estat espanyol, no pas pel francès), lligat alhora a una agudització de l’enfrontament de classes que, si continua prenent aquesta direcció, ens apropa com més va més de retorn a un règim tecnofeudal, desposseïts i despullats de drets en una societat reduïda tota ella a existir sols com el mirall d’un “mercat laboral”. Davant d’això, els crits de sirena dels qui apel·len al canvi (regeneració?, nova política?, el rum-rum del “cambiazo”?) emmascaren en major o menor grau la perpetuació del règim tardofranquista, a la manera d’una Segona Transició o Transició 2.0.

Fotomuntatge pescat al twitter.

D’altra banda, si un projecte de perpetuació política –com ho és la metamorfosi que opera ICV sota el nou embolcall de Barcelona en Comú– centra tota la narració en una única figura, resulta lògic que les crítiques s’adrecin a la figura en la qual tot es concentra i es magnifica. Barcelona en Comú obeeix al suport rebut des d'àmbits lligats a ICV-EUiA, coalició sostinguda econòmicament per la Caixa en la mesura que acumula milions d'euros de deute amb el banc, amb el màxim suport dels mitjans de comunicació al darrere. No és gens creïble, doncs, que en aquest context el grup impulsor de Barcelona en Comú apel·li a la participació col·lectiva. Hom pot defensar d'una manera explícita un projecte classista, però també pot fer-ho tot simulant que en defensa un de contrari. Dins la coalició Barcelona en Comú, n’hi ha que aquest simulacre l’exerceixen d’una manera inconscient, d’altres ho han anat fent conscientment des del 1977 i d’altres ho han fet també conscientment des de molt més tard. Si la primera reunió formal d'Ada Colau amb la direcció col·legiada d’ICV-EUiA fou el 2011, és possible concebre que els principis d’aquesta unió s’haguessin acordat fa temps –ho explicarem als textos que vindran–.

Com que tothom tenim amics i amigues, companyes i companys, a tot arreu (inclosa Barcelona en Comú) els comentaris que duré a terme se situen i s’han d’entendre exclusivament en la seva dimensió política –i no en el camp de les relacions personals–. Igualment, una cosa són les direccions de les organitzacions, els seus professionals, les burocràcies que hi manen, i l’altra la gent humil de bona fe, treballadora, atreta per Barcelona en Comú o per qualsevol altra opció.

Un té tot el dret del món d’actuar com un egoista al lloc on treballa –una universitat per exemple–, a no moure ni un dit pel combat solidari amb la gent que hi planta cara i, tot seguit, a presentar-se per per exemple per Barcelona en Comú a fi de “resoldre els problemes” dels altres. El rumb de cada existència és lliure, per això reivindico el dret de ser crític amb els projectes polítics que, segons el meu parer, prediquen el que no practiquen. Això justifica que el pentapartit únic municipal governant a l’Ajuntament des del 1979 (PSC-ICV-ERC-CiU-PP) serà objectiu d'atenció, fora d'emfasitzacions forçades a un simulacre específic o un altre. Les farses antigues són, és clar, més conegudes que les noves.

Molt probablement, el que escriuré seria impublicable en altres espais. Romanc en l’intent d’acostar-me a realitzar ni que sigui una miqueta la meva pròpia naturalesa dins del terreny públic. Un guerrer sols aspira a commoure’s a cada segon: l’amor i la guerra, la llum i l’ombra, i el cel i l’infern s’encarnen al mateix món que som cada un de nosaltres a través d’una xarxa de relacions que ens transcendeix i ens supera per tot arreu: la societat.

On hi ha estats hi ha opressió. A més –en marcs construïts sobre la base de la desigualtat, l’explotació i la jerarquització–, on hi ha campanyes electorals hi ha mentida i manipulació ideològica. Els amants empedreïts de les metamorfosis, és a dir, de canviar les formes perquè res no canviï, necessiten figurants (votants) que legitimin la perpetuació del seu propi simulacre. Aspiro a observar-ho i comprendre-ho per fer entendre el perquè dels qüestionaments que us proposo.