PSC: A cops de puny / CiU: Que pringuin els miserables

 Jaume Collboni, impactat.

PSC: A COPS DE PUNY

Fa temps un company de Nou Barris m’explicava com, als anys vuitanta, la magnitud de la xarxa de relacions clientelars desenvolupada per la direcció del PSC del districte es reflectia en el fet que molta gent sense treball, en comptes d’anar a cercar feina a les oficines d’atur, visitava les seus del PSC –quelcom d’aplicable a altres contextos urbans i rurals, amb altres organitzacions polítiques exercint-hi el mateix paper de repartidores (començant per CiU)–. Els paràmetres d’actuació política del PentaGrup Municipal 1979-2015 han seguit aquests mateixos viaranys.

Això ha acabat provocant concepcions patrimonialitzadores de l’espai en termes monopolístics, fins i tot d’allò que neix arran de terra, com ara un piló –la mena de mobiliari urbà hiperprotuberant sobre el qual hom enganxa la propaganda–. A la plaça Llucmajor, just on acaba la Via Júlia, n’hi ha un de molt gros vora un de petit, dels majoritaris. Durant anys i fins al 2011, cada contesa electoral conduïa mecànicament a la mateixa imatge: el piló gran apareixia encartellat de cap a peus amb la propaganda del PSC. El mateix partit que ens mostra son alcaldable colpejat al vídeo de damunt. En una ciutat en què la violència estructural és tan intensa i el patiment tan alt per a tanta gent, em costa comprendre una caracterització de la tasca política a través d’aquesta mena de representació de la violència. A més, hi ha una estranya i desconcertant dimensió masoquista, inconscient suposo, en el vídeo del PSC. O potser expiatòria (base simbòlica d’aquest masoquisme, no ho sé), a mode redempció tardana després de dècades de manar a l’Ajuntament i la Diputació.
 

Pilons Socialistes de Catalunya.

A la campanya electoral de les municipals del 2011, el mateix company que m’explicava això va anar a enganxar cartells de la CUP a la plaça de Llucmajor. Ell, baixet com jo, em va explicar que van topar un grup atapeït de membres del PSC i les JSC que els van escridassar i que, per impedir que la CUP pogués enganxar cartells als pilons, un conseller del PSC del districte li va clavar un cop de puny a la cara i va intentar clavar-n’hi un altre que va acabar impactant i trencant els llavis d’una de les companyes de la CUP. I que tots dos van anar a parar a l’ambulatori de la Guineueta per ser atesos.

La invisibilització mediàtica del conflicte fou l’habitual. Excepcionalment, però, El País va fer-ne notícia. El conseller del PSC denunciat fou Mario García (alt, fort i sobretot prodigiosament valent... goita que no sigui ell qui carda les hòsties al Collboni!).

Un somriure inquietant?
No, un model explícit de resolució dialogada dels conflictes. 

Quina fou la sentència judicial? Amable, justa, integradora: en Mario fou absolt malgrat les peticions del fiscal. Els escarafalls de la premsa de Barcelona quan hom talla els cables de BTV –que, a l’igual de TV3, no ha exercit mai de veritable TV pública en l’àmbit de la informació, el debat i la construcció d’una cultura política informativa democràtica, sinó que ha fet de TV al servei dels partits al poder– o bé els escarafalls d'aquesta premsa quan qui és agredit és un membre del PentaGrup Municipal, esdevenen silenci quan qui rep les mastegades són els menuts.

Els professionals de la política del PSC continuen prenent-nos com uns rucs desmemoriats, ho han fet sempre. No copso el sentit del vídeo: un candidat atonyinat que sosté que es trenca la cara per Barcelona? Les campanyes electorals actuen a mode de reversió simbòlica de la realitat fins a extrems insospitats: un candidat que ens trenca la cara, per si mateix i pel seu grup de poder, i que damunt ens demana que el votem? Què se’n pot esperar quan de l’afirmació del capitalisme i el colonialisme en diuen socialisme?

Obscena demagògia de baixa estofa: a cops de puny.

 

Dramatitzacions rituals en campanya electoral.

CiU: QUE PRINGUIN ELS MISERABLES

Tampoc no obviarem a les mans de qui ha quedat el poder polític al districte de Nou Barris, amb la regidora Irma Rognoni, de CiU. La Rognoni ha arribat a l’alçada dels regidors i regidores sociollestos precedents en un sol mandat: superba, profundament antidemocràtica i cínicament insensible a les queixes, les demandes i les alternatives que el veïnat ha anat plantejant des del 2011. Brutalitat democristiana sense contemplacions: si ets un empobrit més, fote’t, que de miserables n’hi ha a cabassos.

Al setembre del 2012 el director de l’escola Antaviana va denunciar que hi havia xavals que es desmaiaven durant la jornada lectiva perquè no menjaven com cal a casa –a causa de les situacions socioeconòmiques de les famílies–, i alhora perquè estaven sent segregats dels menjadors escolars per motius econòmics. La Trobada Alternativa de Nou Barris i la CUP de Barcelona (Nou Barris) foren les primeres associacions a esbombar aquest conflicte generalitzat i a exigir-ne la resolució immediata. Fins i tot la seixantena de sindicalistes professionals grocs de la USTEC estaven massa preocupats a rebentar, destrossar i dinamitar la vaga assembleària de les mestres per haver-se de preocupar-se dels menuts i denunciar res quan calia fer-ho. La realitat, tres anys després, és que a Barcelona continuen desmaiant-se xavals que no mengen gens bé a casa seva –problemes de desnutrició amb conseqüències físiques, psicològiques, de relació social i d’aprenentage...– tot i que, en efecte, a les seves famílies se’ls ha concedit la beca menjador corresponent. Tal com vaig adreçar al twitter de l’alcalde Trias l’altre dia, el que no conten des de CiU és que quan la família subvencionada no pot pagar la part del percentatge de la beca-menjador que li pertoca... l’alumne és exclòs del menjador. I ara que ens informin si aquest abril es va desmaiar algun xaval, per fam, en escoles públiques de Barcelona. Els ho vaig demanar fa una setmana (ja que als periodistes públics se’ls en fot) i no han volgut respondre’m. I us recomano que no ho feu.

Xavier Trias, Gerard Ardanuy, Irma Rognoni, Artur Mas, expliqueu-nos per què us ompliu les boques de paraules buides mentre el patiment de la gent esclata davant dels vostres nassos. (El mot independència en boca de la burgesia regionalista i espanyolista local em provoca vergonya aliena: no deixarem a les seves mans la construcció d’una societat lliure i justa. El combat polític per la independència és fill de les classes treballadores catalanes i dels seus projectes col·lectivistes, igualitaristes i internacionalistes.)

N’hi ha que per humiliar el veïnat, la societat i els pobres... cobren, ens ho han demostrat prou durant el llarg període tardofranquista. Desmesuradament, tot és com ha de ser. Nou Barris: famílies desnonades amb marrecs, abandonades al carrer i sense la més mínima assistència del districte, grups de quatre membres sobrevivint amb 500 euros al mes: miserabilització, precarització laboral, fam, desnutrició i malnutrició, desocupació i dolor. A quina supervivència condemneu la classe treballadora?

No em resulta plaent viure en aquest tipus de societat ni haver-vos de recordar que profund que és el fàstic que em provoqueu, per més bells que siguin els vostres somriures.

 Irma Rognoni, regidora de districte de Nou Barris (CiU) al mandat 2011-2015. No és tan alta com en Mario, però la prepotència mostrada i exercida aquests quatre anys la situen com un més dels inadjectivables centenars de professionals del PentaGrup Municipal 1979-2015 entestats a destruir el cos i l’ànima de Barcelona.

Post Scriptum: I els consellers d'ICV-EUiA, ERC i el PP a Nou Barris? Anar cobrant dietes mentre el temps avança cap a dietes millors. Veure l’Alberto Fernández del PP a Nou Barris no deixa de ser un privilegi extravagant: viure la teletransportació al marc ideològic del postfalangisme reciclat.

Post Scriptum II: I els senyors i senyores alliberats sindicals en escoles i instituts? Exactament per a què serveixen les sangoneres esgrogueïdes de torn? Per cada infant que es desmaia haurien de fer una vaga de fam indefinida, encadenar-se durant setmanes al Departament d’Educació i provar de mobilitzar amb vagues de debò i no pas rituals en un solitari dia el mateix professorat que a costa de sindicalisme groc han acabat despolititzant i fastiguejant. Menys elogis de les lluites precioses de les mestres de les Illes Balears i més lluita per part dels qui porten dècades vivint del cuento. Deliris moderns: sindicalistes professionals la feina dels quals consisteix a abandonar milers de substitutes i interines a la seva sort, abandonar alumnes que no mengen a la seva sort i abandonar l’educació pública a la seva sort. I de vacances a Amèrica, que és molt guai! Sempre va bé tornar amb les piles recarregades per continuar rebentant vagues assembleàries.

Sento nàusea de la transició tardofranquista, sento nàusea dels qui postulen la transició 2.0, sento nàusea dels protagonistes d’aquests processos socials vergonyants i dels farsants que pretenen regenerar-los. Tan senzill que seria repartir racionalment el treball i la riquesa col·lectives de Barcelona per viure dignament, tothom. Déu meu, per què ens hem autodesemparat?

Post Scriptum III: Sentit d’una vaga assembleària i com la van rebentar els alliberats sindicals grocs de la USTEC, CCOO i UGT (3-IX-2012).